La lloba contra-ataca

La lloba, coixejant i amb molts d'esforços, usant com va poder el musell, va obrir la porta i es va llençar al carrer. Corrent a tres potes, creuava com una folla enfurida els carrers del poble. Les iaies tancaven finestres i porticons, les mares treien els fills del carrer: la bèstia ensenyava les dents. En Roc corria rera ella però, tot i coixa, una lloba sempre és una lloba. Gira a l'esquerra, carrer del sols de la vinya avall, i corre corre a tota velocitat. I can Ratera és allà davant.
La lloba es llença amb totes les seves forces contra la porta, però el seu cos ferit s'estavella contra la dura fusta de roure. L'udol proferit clama a la mort. Esgarrapa la porta, crida, salta, corre desesperada pel voltant de l'edifici fent soroll i llençant-se altre cop contra la dura porta, massa ferma com per a ésser vençuda. En Roc se la mira sense entendre res. Què li agafa, ara? Tan bona i tranquil·la com semblava! Armats amb bastons, destrals, i forques de pagès, els joves del poble s'apropen astorats. I quan siguem prous, què fem?, es pregunta cadascun d'ells. N'Elena, espantada, s'ho mira tot des de lluny. I, finalment, una figura sinistra es perfila a la finestra del pis de dalt: duu un fusell antic, d'aquells de quan la guerra, a les mans, i es disposa a disparar. És l'Emilià.
No!, crida en Roc, corrent cap a la lloba enfollida, la qual no s'atura en el seu propòsit d'entrar. Però ja és massa tard. L'Emilià dispara. Però erra el tret, que rebota als peus d'en Roc, sense tocar-lo. Assassí!, se li escapa al noi, i el de dalt sembla espantar-se. La lloba se'n va, esfereïda per la detonació, cap a l'hort del darrera. Que em deixi en pau! Que em deixi en pau!, demana l'assetjat. Per què m'ataca? Per què em vol mal, aquesta fera salvatge i sanguinaria que haguéssim hagut de matar de bon començament?
I una figura apareix d'entre les forques i els bastons. És don Bartomeu, que demana:
-Recolliu la bala que ha rebotat a terra. Potser jo ho podré explicar... Perquè, sabeu?, el dia que aquest animal va resultar ferit no se'm va ocorrer res més que passejar-me pel bosc, desorés de l'incident, i mireu què hi vaig trobar:
Un cartutx de calibre antic reposava sobre el palmell de la seva mà.