massa baixes

Tornava de fer un cafè, caminant sense pressa, i llegint el diari, fent cabòries sobre el titular que el tenia preocupat: "Puyol, un mes de baixa per un trencament fibril·lar". Una altra baixa, enguany vénen mal dades -pensava-. No havia parat atenció en el cotxe que hi havia aparcat davant ca seva. Quan va entrar es va trobar en Bernat esperant-lo amb la cara desencaixada.
- Bon dia, Bartomeu.
- Uep Bernat ¿que hi ha res de nou?
- No sé per on començar.
- Passa al despatx.
En Bernat li va revelar la seva trobada amb en Joan Furió, i li va demanar si li podia confirmar l'autenticitat d'aquells documents.
- No puc dir-te res més del que ja saps.
- I na Júlia ¿ho sap? –demanà en Bernat-.
- No t'ho puc assegurar, però diria que no. I si jo fos de tu, tampoc n'hi parlaria. Al cap i a la fi, ella no en té cap culpa, només era una nina, i ningú ha de pagar el mal que puguin haver causat altres. Això només la turmentaria, i ara mateix no està travessant un bon moment, ... tu ho saps.
- Potser tens raó. Només estic cercant la confirmació de tot plegat, però no voldria fer-li mal per res del món.
- Doncs deixa-ho córrer. En Joan ja ho sap tot, i només ell pot prendre decisions que afectin a terceres persones. Tot i que no crec que tengui intenció de fer res, ... és tant bo com son pare.
- Ho entenc. M'ha anat bé parlar-ne.
- ¿Parlar-ne? ¿de què? Tu i jo no hem parlat de res –digué don Bartomeu amb la seva veu càlida-.

Quan s'acomiadaven va sonar el telèfon del metge. Era na Coloma, la dona del manescal, qui li demanava si podia passar per ca seva perquè en Damià era al llit amb febre. Va agafar el maletí i partí tot d'una.
- ¿On és el malalt? –digué el metge quan entrà a cal manescal-.
- Passa, passa, que és al llit –contestà na Coloma-.
- ¿On te fa mal, Damià?
El manescal, tapat fins al mostatxo, no contestà, però se'l mirà, com si volgués dir "tu ets el metge, a veure si ets capaç d'endevinar què tenc". El manescal no perdia cap ocasió per fer-li avinent al metge que la seva feina era molt més difícil, degut al fet que les vaques que ell tractava no col·laboraven a l'hora de fer el diagnòstic ni ser tractades, a diferència dels humans.
El metge, que tot d'una va entendre quin era el repte que li proposava el manescal, va treure un termòmetre del maletí, i comprovà que tenia 39 de febre; després l'auscultà i notà que estava carregat dels bronquis. Tot seguit va estendre una recepta i la donà a na Coloma -mentre li feia la torta-, dient-li:
- Que prengui aquest xarop i un analgèsic tres vegades al dia, i si en quatre dies no ha millorat ... cap a l'escorxador!
En Damià tornà vermell com un pebre de cirereta. Havia quedat prou clar, i mai més tornà a moure el tema al metge.