No vull sou
per posar al bou
el ruc com a jou,
que amb el joc en tinc prou,
que no em mou
ni el gall ni l'ou,
que és la terra que em cou
en el dur i en el tou.
Tant si fa sol com si plou
dau-me un tassó de brou
que el poema ja es clou.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Has vist, que amb això del tassó de brou m'has espantat el gall, oi? Ho has vist? :)
ResponEliminaMolt divertit, Francesc... gràcies!
A tu, Carme. Sempre tan atenta. El poema és per collar un poc més el bou espanyol amb el ruc català.
ResponEliminaSalut i Terra
Us conto una anècdota no meva. Al tros a l'hora d'esmorzar, un jovenot es feia un ou ferrat, quan ja el tenia al plat per cruspir-se'l, un vell astrut li digué: Em deixes fer-hi una sucadeta? -- Si no més és una ?-- El vell amb un trosset de pa com tres dits,entrà per entre plat i ou ferrat i amb moviment de cullera l'embornà i tot sencer se'l entrà a la boca sense que se'n sabés mai més res del ou ferrat del jovenot.... Aquí també passa que el vell se'ns el cruspeix
ResponEliminai després ens quedem ... amb un pam de nas. I fa temps que passa... No sé si mai nostra descendència és menjarà l'ou ferrat... Crec que tenim poc coratje i poden amb nosaltres. Anton.
Sense fer enrenou
ResponEliminaenhorabona de nou.