Tant si fa sol com si plou
amb el joc en tinc prou.
Ric avui que em sé ric
de gavines i flors
Fes tu el mateix, amic
amat, no cal collir les pors.
Si tenim el poema i la pensa
i les mans per sembrar els estels
destapem una gaubança immensa
acolorim amb aquarel•la tots els cels
ardents de pluja o arremullats de sol
caminem prestament al convit
i fonguem la recança al gresol
juguem, juguem i alcem el crit.
Tant si fa sol com si plou
amb el joc en tinc prou.
M'enduc les mans que sembren estels!
ResponEliminaUn poema enjogassat i amb un ritme preciós!
Quina rapidesa, Carme, que tenies el dibuix preparat? :):)
ResponEliminaI tant que sí! En tinc molts, centenars... de cop se m'acudeix que un podria anar-hi bé. I els tinc ben classificats i sé on buscar-los! :)
ResponEliminaPetonets.
Com a comentari l'ànècdota que he anat posant als altres.
ResponEliminaUs conto una anècdota no meva. Al tros a l'hora d'esmorzar, un jovenot es feia un ou ferrat, quan ja el tenia al plat per cruspir-se'l, un vell astrut li digué: Em deixes fer-hi una sucadeta? -- Si no més és una ?-- El vell amb un trosset de pa com tres dits,entrà per entre plat i ou ferrat i amb moviment de cullera l'embornà i tot sencer se'l entrà a la boca sense que se'n sabés mai més res del ou ferrat del jovenot.... Aquí també passa que el vell se'ns el cruspeix
i després ens quedem ... amb un pam de nas. I fa temps que passa... No sé si mai nostra descendència és menjarà l'ou ferrat... Crec que tenim poc coratje i poden amb nosaltres. Anton.
Si em voleu comentar, gràcies.