orfes com ens sentim, buscant consol en un anar i venir que no consola,
es va apagant la llum d'un cel que fa temps que fosqueja.
Pertorba el neguit d'un instint d'aprenents, quan ja som vells en anys i experiències.
Rebufa un vent que ens baixa boires.
I en un intent fallit de manllevar a l'oblit tan sols l'esbós d'aquell poder-ho tot,
de quan érem joves, temeraris i insolents, desafiant al temps que avui, de lluny, ens mira perdedors;
inevitablement ens fem humils, guardant, als plecs de l'ànima, l'ànima a bocins.
Amb la pell plena de salabror i el cel fosquejant, només la llum d'un estel llunyà, ens guarirà l'ànima...
ResponEliminaEt seguiré amb "l'ànima a bocins"...
ResponEliminaGràcies Mònica per tornar...
Gràcies Carme per ser-hi sempre.
EliminaJo dic que lo teu és un amarar-se de significat i de bellesa.
ResponEliminaUn petó ben fort, nena.
“L’ànima a bocins”
ResponEliminas’arrelarà i florirà
en una nova primavera...
Amb la teva barca de paper
tornaràs a navegar, al teu
mapamundi interior hi ha
el teu viatge, ningú no el
pot fer per Tu...
Les llàgrimes dansaran a
la música del record damunt
de les cicatrius...
Lleva l’àncora, allibera’t
de pedres i vola fins la
celístia dels estels, que
ningú et digui que estàs
ni vençuda ni derrotada,
és una pausa per a tornar
a respirar i VIURE!
onatge
A cada bocí respirem, a cada respiració, vivim.
ResponEliminaUn bocí de vida.
A cada bocí respirem, a cada respiració, vivim.
ResponEliminaUn bocí de vida.
Són retalls de vida que estimem i els guardem en el recer més íntim. No volem perdre-ho tot en la tempesta. Ningú ens salva de la mort.
ResponEliminaL'ànima a bocins, bocins de vida, la nostra.
ResponElimina