Era curiós, em perseguia l'ombra,
mirall retallat per l'esclat del sol,
de vegades davant, altres darrere...
Allà al lluny el desig inquietant
viu, incisiu, ara apagant-se, escèptic
em deia el meu vertader si...
El meu mirall m'acompanyava
i em reflectia incòlume i callat...
El meu teatre d'ombres xineses
canviava a cada instant....
i em narrava les meves misèries
i felicitats a pleret com tic tac
de rellotge que no es descantella.
Queda't només amb les felicitats que veus al teatre xinés...
ResponEliminaM'ho poses difícil, M.Roser... Un s'acostuma a tot i la final, com que ho sap que és així doncs, no en fa cas... És el cant de cada dia i en el romesco hi trobem de tot...No val la forquilla que aparta ... no hi té res a fer i ja ho prova... Anton.
ResponEliminaNi les ombres ni els miralls no ens deixen mai. Les ombres les portem posades... Els miralls són a tot arreu...
ResponEliminaI el teatre d'ombres xineses, sempre és com el teu, que té de tot... I l'hem de saber acceptar com és.
Les ombres juganeres ens fan l'ullet de tant en tant. Fer-les-hi cas ja és cosa nostra.
ResponEliminaM'agrada el poema.
Felicitats i misèries, mai unes sense les altres. Ho tenim tot.
ResponElimina