Bocins de l'ànima.
La terra apedaçada
com una vànova.
Reguem amb llàgrimes
una tarda d'angoixes.
El dia es lleva.
Segueixo la Glòria, Carme, Mònica, Onatge, Teresa, Eduard, Sa Lluna, Fanal Blau, etc.
(Fotos: Mireia Pujol)
(Fotos: Mireia Pujol)
Que projectis el teu interior en els camps, en una metàfora, és deliciós!
ResponEliminaUnes fotos precioses de la teva filla, que ja té a qui assemblar-se en qüestió fotos!
ResponEliminaM'encanten aquests pedaços de terra, aquestes vànoves immenses i acolorides, irregulars i perfectes.
I estic d'acord amb l'Helena, que aquesta és una metàfora potent i deliciosa.
El dia es lleva... aquest final té la bellesa de les coses més simples i autèntiques.
Des-recorro el camí que apuntes, xavier, fins a tribar els meus versos de la nuesa de viure. Aquest paisatge apedaçat em parla d'ordre i pau, la tangible prova de l'esforç humà per sotmetre la natura. I, tanmateix, funciona molt bé com la metàfora de l'ànima feta bocins. Potser perquè la terra no pot, en el fons, ocultar que vivim a la intempèrie i que ella, al final, és la que ens sotmetrà al seu caprici -o destí, que cadascú li digui com millor cregui-.
ResponEliminaBocins de terra , mosaic de natura...Millor regar-los amb llàgrimes d'alegria!
ResponElimina"El dia es lleva" ... amb nous paisatges, qui sap si més plaents.
ResponEliminaEt segueixo ...
Les llàgrimes, la terra, pluja que calma i que asserena. A vegades cal plorar. Un nou dia. El que expresses en poques paraules.
ResponEliminaTerra : ànima.
Una terra/ànima apedaçada, però bella i fèrtil; plena de vida i d'esperances en el nou dia que es lleva.
ResponElimina