Demà sabrem quin possible ens espera, tèrbol o lluent
quin consol ja no ens caldrà i quin ens manca
demà sabrem quina tenebra deixem o si volem la que s’acosta
quin país de no meravelles bastirem o anul·laran els amos
Demà sabrem si estimem cabdills i herois o només baules
quan els recomptes diguin el nom de l’esperança, o no
demà sabrem fins quin punt som cadena o jou, o essència
quan els papers perduts però cobdiciats per molts han fet la feina
Demà sabrem, per fi, quins són els crèduls, quins els savis
quins els servents i quins esperen futuribles nets i clars
sense déus imaginaris ni travesses del desert, només possibles
demà sabrem qui es posarà a fer del cert la feina de ser creïbles
(seguint Deo i els misteris dels humans)
uf zel aquí hi ha teca de la bona! també ho has posat ben difícil per seguir-te!
ResponEliminaHe seguit, canviant massa el to potser, amb les travess(i)es del desert i plego per avui ;)
ResponEliminaI coincideixo amb l'Elfri: difícil seguir-te, zel!
d.
Molt consistent aquest poema...
ResponEliminadeo, jo trobo que has seguit molt bé!
Demà sabrem que tot el que paga la pena és allò que ja tenim, que només hi podem comptar amb nosaltres mateix i amb els amics, amb els bon amics. Guanye qui guanye tornarem a treballar des del carrer, junt als nostres amics, pel veí que tenim a prop.
ResponEliminaDemà sabràs que encara tens amics, aprop o llunyans, pels que paga la pena seguir lluitant.
Bons auguris per tots.
Xavi Vidal