Invisible,
en aquest desig de ser.
Cap forma no em defineix
ni cap paraula es fa meva
Invisible,
per qui no té ulls
ni mans ni ales.
M'enlairo en un vol de bellesa
acompanyat d'ales càlidament properes.
I sóc, en la immensitat, un batec més.
Visible com un ocell en el cel blau.
Ens acarones amb converses profundes i entranyables, plenes de matisos...Tants, que és impossible esdevenir invisible al teu costat.
ResponEliminaHas sabut pintar el que vaig veure i percebre, un dia qualsevol. La càmera fotogràfica no en va saber.
GRÀCIES!!!
Hi persones al facebook que s'emocionen amb la resposta...Somric.
ResponEliminaIntento seguir-te senzillament, Carme. El teu poema per si sol ja és bell sense haver-lo de seguir...
ResponEliminad.
Jo havia vingut a acompanyar-vos. Però el vol del deo ha estat més veloç que el meu!
ResponEliminaEl dubte es fa invisible ?
ResponEliminaEl notem sempre inquisidor ?
Fins els ocells dubten en volar
per temor de la tempesta
tenen l'instint d'ajocar-se...
..............Anton
Estava immers en les paraules de F. Blau i el que he posat...
INVISIBLE...Qui no escriuria a fosques per fer visible el seu ideari...?
El batec, encara que no es veja, se sent.
ResponEliminaAquesta enlairada visualitza un estat d'ànim invisible.
ResponEliminaApa, Pilar com em temptes cap al facebook! :) gràcies guapa per les teves paraules.
ResponEliminagràcies deo, amunt!
No importa fanalet, la cadena no s'atura... gràcies a tu també, preciosa!
Gràcies, Anton, per les teves reflexions poètiques!
Noves Flors, i sentir-lo és molt! Gràcies!
Montse, i potser el canvia i tot!
En la immensitat del cel blau, vol d'ocells són moments de bellesa...
ResponElimina