assolí la meva anàbasi a Cerdanya.
Han estat dies d’àgrafes orfandats
amb versos i poemes entrellucats.
M’he empassat les promeses
de fer més camins d’itineràncies.
Sols seguint rodes preteses
he escrit en llargues intermitències.
Quan cansat mirava l’ordinador fit a fit
versos enfollits em conduïen a l’infinit.
Sempre tenim l'infinit a tocar de dits, Rafel. I que cap sàtrapa se'ns creue en el camí.
ResponEliminaSalut i Terra
Vaja, veig que les esdrúixoles s'encomanen!
ResponEliminaMolt bé, Rafel!
La imatge que em ve a la ment i el mot "infinit" s'han trobat en aquesta fotografia de la carretera.
ResponEliminaBen cert, molt ben trobada la imatge...i les paraules!
ResponEliminaM'enduc l'infinit!
ResponElimina