Les línies paral·leles,
allà, a l'infinit,
quan ningú
no les pot veure,
no les pot veure,
tremolen
i canvien,
fins a trobar-se i canvien,
en un punt
d'intersecció.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
solo felicidades y animo
ResponEliminaAllà on els viatgers no veuen passar el paisatge, sinó que en formen part.
ResponEliminaDivan, gràcies per la visita i el comentari!
ResponEliminaUn comentari genial, Rafel! :)
Sort de les línies que sempre poden somniar en un punt comú.
ResponEliminaJo també aplaudesc el teu comentari, Rafel.
Carme, m'agrada moltíssim la metàfora de les línies. Tu has trobat un punt d'unió entre l'explicació en prosa i la màgia de la síntesi poètica.
Salut i Terra
Els punts d'intersecció, sempre són el centre d'atenció de qualsevol composició...Com les abraçades.
ResponEliminaAgafo les línies del teu dibuix, i algunes paraules del teu poema.
ResponEliminaGràcies, i felicitats pel teu sant!
d.
Gràcies per la felicitació, deo!
ResponEliminaI per seguir-me també. Una abraçada!
uix! amb les presses del matí només he contestat a deo...
ResponEliminaFrancesc, t'agraeixo moltíssism el teu comentari en positiu... jo pensava... això ni és poesia ni és prosa ni és res... però malgrat tot em venia de gust posar-ho. :) Una abraçada.
Les abraçades, són el millor punt d'intersecció que es pot imaginar... oi? Pilar, una per a tu també, bonica!
Arribo massa tard per respondre i seguir-te aquí, així doncs ho faré a casa...
ResponElimina:¬)***
Vaig cap allà! Gràcies!
ResponElimina