dijous, 15 de juliol del 2010

Allà a l'infinit

Les  línies  paral·leles,  
allà,  a l'infinit,  
quan ningú  
no les  pot veure,  
tremolen 
i canvien,  
fins a trobar-se 
en un punt  
d'intersecció.

10 comentaris:

  1. Allà on els viatgers no veuen passar el paisatge, sinó que en formen part.

    ResponElimina
  2. Divan, gràcies per la visita i el comentari!

    Un comentari genial, Rafel! :)

    ResponElimina
  3. Sort de les línies que sempre poden somniar en un punt comú.
    Jo també aplaudesc el teu comentari, Rafel.
    Carme, m'agrada moltíssim la metàfora de les línies. Tu has trobat un punt d'unió entre l'explicació en prosa i la màgia de la síntesi poètica.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  4. Els punts d'intersecció, sempre són el centre d'atenció de qualsevol composició...Com les abraçades.

    ResponElimina
  5. Agafo les línies del teu dibuix, i algunes paraules del teu poema.

    Gràcies, i felicitats pel teu sant!


    d.

    ResponElimina
  6. Gràcies per la felicitació, deo!
    I per seguir-me també. Una abraçada!

    ResponElimina
  7. uix! amb les presses del matí només he contestat a deo...

    Francesc, t'agraeixo moltíssism el teu comentari en positiu... jo pensava... això ni és poesia ni és prosa ni és res... però malgrat tot em venia de gust posar-ho. :) Una abraçada.

    Les abraçades, són el millor punt d'intersecció que es pot imaginar... oi? Pilar, una per a tu també, bonica!

    ResponElimina
  8. Arribo massa tard per respondre i seguir-te aquí, així doncs ho faré a casa...

    :¬)***

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons