Mans que es troben
Aspres, eixutes
Mans amigues
Pell a pell
Mans que cerquen la llum
Mans que resten soles
Mans que s’allunyen de l’estiu
Mans que acaronen la calma
Dits que s’arrapen a la terra
Dits porucs que es troben
Dits que surten de la foscor
Dits que escriuen amb caliu
Mans que viuen un fràgil instant
Dits per on el temps s’escola
Als dits l’empremta d’un instant
A les mans les ales del cor lliure
Mans que acaricien la pell,mans que acaricien la sorra............
ResponEliminaM'agrada molt.
ResponEliminaIntento seguir-te, Rafel, d.
ResponEliminaFelicitats, per tota l'emoció que desprèn aquest poema.
ResponEliminaÉs molt bonic, Rafel!
ResponEliminaEsplèndid!
ResponEliminaMolt bo, Rafel!
ResponElimina