Mirar lluny al mateix horitzó
per copsar el primer raig alhora
tot sentint la rima blanca de l'aurora,
mirar lluny al mateix horitzó
i que a cada moment la llum canviant
harmonitzi el compàs dels esguards.
Que les branques dels arbres propers
floreixin totes les primaveres,
us regalin fruites sanes cada l'estiu,
pintin d'or a la tardor ses fulles
i semblin canalobres de gel transparent a l'hivern.
Caminar plegats i mirar lluny al mateix horitzó.
Més enllà de les branques, de les flors, dels fruits,
dels colors, de l'oratge, més enllà dels dies i les nits,
més enllà, més enllà de les genuines avesades mirades...
Ens hem creuat pel camí, cadascuna amb el seu horitzó.
ResponEliminaPreciós poema, Isabel. Com sempre, un plaer llegir-te.
Sí Fanal, hem coincidit mirant el mateix horitzó...
ResponEliminaEl teu poema també m'agrada molt!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaM'agrada aquest més enllà, més enllà de tantes coses, que si no les passem de llarg ens aturen...
ResponEliminaGràcies per una continuació com aquesta!
Una drecera de desigs compartits, que bonic, molt!
ResponEliminaM'agrada aquest poema, sempre hem d'anar més enllà.
ResponElimina