De sang i vida
puja el color a segrestar-la
i ella, manyaga, diu que tant hi fa.
L'amara de roig encès
mentre els dies moren
en la certesa de la paret,
i de l'hivern, que la mata,
suaument, com amant sota la manta.
Aquesta heura té cor.
Et deixarà sospirar
fins a la propera abraçada.
Seguint la meva estimada Fanal ;)
Doncs, apa, m'emporto el roig encès a dormir... i deixo de fer el tronera per aquí!
ResponEliminaBona nit, cantireta!
Sembla una heura apassionada :)
ResponEliminaa veure ara què escric? buf quin gran to poètic!
ResponEliminaAquesta heura és un bri d'esperança.
ResponEliminaEstà clar que aquesta heura té cor!
ResponEliminaGràcies, cantireta!
:)
PRECIÓS fins dir prou
ResponEliminaM'agrada l'heura que té cor...
ResponEliminai sospiro, esperant l'abraçada.