I és tan plena de nit,
de mort i de foscor,
que et miro un punt, m'atanso
a ls perles filades que escrivies.
Hi ha tant d'amor... reculo,
roja de galtes. No goso ni dir-te
que marxo amb plor a les nines,
allà on et dec tants riures
i flors de l'esperança.
Te'ls pagaré, si em deixes.
Ara et miro, disparo
fogarades que escampen la tendresa
i me'n vaig. No serà facil
ser tan feliç sabent que algú s'apaga.
Quan torni, si els teus braços
encara m'aixopluguen
del meu secret, tu i jo
potser en farem espurnes.
Adéu, dorm més, que els àngels
se't pinten a la cara
i em fa més goig pensar
que tot un cel m'espera.
L'he llegit un munt de vegades i no trobo les paraules. El trobo veritablement preciós però tan trist que se'm fa un nus a la gola...
ResponEliminaL'estrofa final encara emociona més i no sé descriure el sentiment que em provoca... d'eternitat esperançada.
Jo també he entrat un munt de vegades a llegir-lo, sense comentar res. I clar que és preciós, però és molt més que això... té una força especial, la d'una realitat intensament viscuda, que saps transmetre directament al cor. Gràcies per compartir-la d'aquesta manera tant bonica.
ResponEliminaJo també he quedat ben tocada. Quina manera més bella de dir una cosa tan trista! I quan d'amor s'entreveu, i quanta força... No deu haver estat fàcil però com diu la Carme, arriba al cor per haver-ho escrit d'una manera tan sentida però molt bonica... Segur que és algú molt especial!
ResponEliminaUna paraula és de tothom, una frase ( un poema) és del autor i sols ell sap la marca interna que porta.... Per treure'ns el barret.
ResponEliminaAnton.
Sempre he cregut que no hi ha paraules més beles que les sortides de dins i del cor, les teves ho són. Realment... impressiona, felicitats.
ResponEliminaTinc la pell de gallina, Laura. Una abraçada desde lo més profund. Entenc cada mot. És preciós.
ResponEliminaAixò dels secrets fer-ne espurnes arriba al cor!
ResponEliminaJo el trobo enigmàtic! :)
Felicitats Laura!