Donem-nos la mà,
ballem units en l'empatia,
sentint els batecs
en un sol cor.
Enderroquem el recinte
que tanca la raó
que ens mou i ens commou,
tot ressaltant entre les fulles mortes
el símbol que s’ha fet perenne
i navega a quatre vents,
en el trànsit incansable
de múltiples veus
que avui dansen a l'uníson.
Som la teia,
cremem la fullaraca!
i continuem fent via
fins al dia en què el que anhelem
s’haurà fet palès.
ballem units en l'empatia,
sentint els batecs
en un sol cor.
Enderroquem el recinte
que tanca la raó
que ens mou i ens commou,
tot ressaltant entre les fulles mortes
el símbol que s’ha fet perenne
i navega a quatre vents,
en el trànsit incansable
de múltiples veus
que avui dansen a l'uníson.
Som la teia,
cremem la fullaraca!
i continuem fent via
fins al dia en què el que anhelem
s’haurà fet palès.
L'empatia, Pilar és un tresor rar, poc freqüent. Sobretot en alguns àmbits més que en altres. Però al mateix temps és realment la solució de tantes i tantes coses!
ResponEliminaSom la teia, m'agrada i cremar la fullaraca també... noses fora!
No desespereu, el camí és llarg i hi trobareu pedrots però anireu recorrent-lo.
ResponEliminaSempre endavant ,cremen la fullaraca.
ResponEliminaHem caminat
ResponEliminaamb les cames del cap
ens titllaven de fantasiosos
ara es mouen peus i mans
i el cap que no para...
.............. Anton.
Et segueixo agafant les cendres de la fullaraca cremada.
ResponEliminaDonem-los la mà i anem tots a la una
ResponEliminaper cremar la fullaraca i arribar a la fita...