En dejú t’espero, mentre la fam rauta el meu ventre
una fam perenne que amenaça devorar-me
mentre al darrer pis dels edificis del centre
asseguts còmodament, sense angúnies i flairant delícies
llançaran bocins d’exquisides menges
que tu em duràs, amatent, amb les ungles trencades
de tant furgar deixalles
(seguin en contrast Deo)
Fabulós.
ResponEliminaVinc a tu.
ResponEliminaMolt punyent i poètic zel! xavi deus estar sopant....aquesta vegada no m'interposo...a veure si demà puc escriure Bona nit poètica!
ResponElimina