[seguint la Pilar]
Passen
els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.
En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes
Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.
les llàgrimes en els arbres.
En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes
Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.
M'has sembrat en el cor
el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.
M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.
M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.
M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.
M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.
M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.
M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.
d.
M'agraden els teus poemes, de fet havia preparat una continuació al "òrbites àvides", però quan he volgut penjar-lo ja se m'havia avançat la Pilar. Amb el teu permís, et citaré i penjaré el meu poema "El que hi ha entre tots dos" en el meu bolg "El Mur de Xerea".
ResponEliminaAra et seguisc amb el record.
Xavi Vidal
Ho sento, Xavi. Si hagués sabut que volies seguir el poema de Deomises, no hauria penjat el meu.
ResponEliminaPilar, potser hem bategat a l'uníson, de la qual cosa m'alegre, doncs és llavor que torna verger el que d'altra manera seria desert per mi.
ResponEliminaEstic molt satisfet de poder conviure, compartir amb vosaltres poesies, corrents de pensament. En deprenc cada cop que llegisc un poema en aquesta pàgina.
Gràcies per la teua amabilitat, Pilar.
Un bes de bona nit.
És molt bonic aquest poema amb to el recorregut de sembres... en el temps.
ResponEliminaXavi, una de les coses que més he gaudit (des de sempre) d'aquestes itineràncies és aquesta que tu dius. Sentir que amb qui et precedeix o qui et segueix hi ha un batec que s'acompassa.
No hi havia cap problema perquè seguissis tu també, tots hi cabem aquí! Sempre!
T'he llegit al teu Mur i m'ha encantat.