Ferran.'s photostream
Finestra enllà,
en caure la tarda,
el món estarà encantat.
Les flors lluiran la llum
del blau del cel d'estiu
i els sons de la vida,
en un xiuxiueig continuat,
romandran actius.
Els mixons cantaran
de matinada
pels qui es lleven
i pels qui no s’han anat a dormir.
Cants per atreure una parella
i sensibilitats enyorades.
El remoreig del mar,
de les capçades dels arbres,
dels somriures de la gent.
I jo, darrere el vidre
escoltaré el silenci.
en caure la tarda,
el món estarà encantat.
Les flors lluiran la llum
del blau del cel d'estiu
i els sons de la vida,
en un xiuxiueig continuat,
romandran actius.
Els mixons cantaran
de matinada
pels qui es lleven
i pels qui no s’han anat a dormir.
Cants per atreure una parella
i sensibilitats enyorades.
El remoreig del mar,
de les capçades dels arbres,
dels somriures de la gent.
I jo, darrere el vidre
escoltaré el silenci.
és un dot precios saber escoltar el silenci quan finestra enllà hi ha el sorroll de la vida...
ResponEliminaSento el teu poema com una resposta o potser com una continuació del meu. Encara que només sigui pel vers "Darrere el vidre..." I m'agrada tot el que hi afegeixes. Darrere el vidre es poden viure moltes coses també.
ResponEliminaBuufff!
ResponEliminaQuina preciositat!
I que et diu aquest silenci tan melangiós?
ResponEliminaFa anys que en el silenci
ResponEliminahe trobat la veu pel
diàleg de la meva profunditat...
El silenci té un eco especial.
Finestra enllà em faig gavina
i surto a respirar...
L'enyorança és com un
collaret que sempre m'abraça...
I sentir com els pètals
d'una flor van caient
a les mans buides...
Salut.
onatge
Carme, sí és resposta al teu perquè el vaig trobar molt suggerent: la finestra, el vidre...
ResponElimina