A fora plou.
He fet i he desfet,
he tornat a refer aquest camí,
massa cops.
A fora plou.
Ara, demanaré permís,
tot mirant a terra.
I no en sabré,
i no podré.
Però segur que ho voldré.
A fora ja no plou,
si tu m'hi ajudes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
De vegades refem
ResponEliminamassa vegades
el mateix camí
i ja no en veiem
ni les pedres...
Quan para de ploure
respirem l'olor
neta de la terra,
i segurament que
les petjades a terra
ja no hi són...,
hauries de poder
fer un nou camí
amb l'ajuda de...
Salut.
onatge
Uf no tinc paraules :)
ResponEliminaLa pluja neteja el camí de les fulles dels arbres, dels papers que hem llençat per terra, de la pols que s'hi acumula dia a dia i dels esperits de la gent que caminem i aprenem coses que ens semblen impossibles d'aprendre. I aquest camí per viure, amb la humilitat de saber demanar ajuda, serà un millor camí per viure. És preciós!
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina(A veure si ara no m'equivoque escrivint, que m'ha tocat eliminar el comentari).
ResponEliminaM'ENCANTA, PER LA SEUA SENZILLESA.
us agraeixo els vostres comentaris, és com em descric.
ResponEliminaÉs a la vegada precís i molt particular i en canvi sembla que tot s portem a dins alguna cosa del teu poema. Doncs va, ajudem-nos tots, i qui no ho necessita?
ResponEliminaColpidor.
ResponEliminaDirecte.
Es fica als dins i fa estada.
Dóna'm la mà i salta el toll, vinga!
ResponElimina