L’amor desballesta els records
d’aquelles tardes de sol i boira
i es fonen arreu dels cels.
Vibra l’aire amb basca d’enyor.
Necessito una mà aspre
que m’acaroni els pits
i uns llavis entre llavis humits.
Necessito una mà aspre.
Intenses passions estripen les veus
per desfer, per sempre, aquesta solitud
i davallar junts pel pendís d’una nova tarda.
Necessito una mà aspre.
Et desitjo
ResponEliminaque en trobis
dues de mans...
Una d'aspra
que et llauri,
i una de dolça i suau
que et sembri
fins les arrels
de la vida.
I si un dia
se'n van
que no et quedi
penyora d'enyor...
I que a ca la lluna
hi hagi sempre
dues copes
amb aigua de lluna.
Quan tinguis fred
-del que no surt
als mapes del temps-
atançat als pomes
sempre et donaran caliu.
Comparteix els somriures
que són vida,
i comparteix també
les llàgrimes
que són embrió
de nova vida.
Salut.
onatge
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminadons jo et desitjo una mà dolça que façi realitat tots els teus desitjos, que sembri de tendressa la teva vida i si fora posible, que ja no marxi mai més...prou aspre que és la vida!
ResponElimina(a la fresca de la menta un accent li ha tocat el voraviu!!)
Les mans aspres ajuden a passar minuts plens de records. Molt bo :)
ResponEliminaJo també et desitge exactament, exactament el que onatge t'ha escrit en aquest preciós comentari que et fa.
ResponEliminaLes teves paraules son una devallada estrepitosa de passions.Necessito una mà aspre per sentir-me encara viva...molt suggerent aquesta imatge!
ResponEliminaCèlia, és un poema ple de vibracions, els sentimetn s en llegir-lo vibren almateix temps que l'aire. Gràcies, preciosa, m'agrada tenir-te aquí.
ResponEliminaMoltes gràcies pels vostres desitjos! Un petó!
ResponEliminaLes mans aspres solen fer mal...o deixar senyal.
ResponEliminaMans aspres que s'empelten de la dolçor del teu cos...
ResponElimina