Davallarem junts,
anirem a llunymés enllà d'aquells monts blavosos
que limiten l'horitzó.
Veurem l'alternar-se
de sols i llunes,
travessarem la nit
per assaborir la dolçor del dia que neix.
Les mans sempre unides,
les estacions diferents
com el color de la nostra pell,
així com la nostra terra.
Davallarem junts,
anirem a lluny
més enllà del mur del plor,
més enllà del llit de joia.
Les mans unides
els rostres diferents,
transfigurats en arrugues
de somni i nostàlgia.
Desitjarem de sobreviure al que hem viscut
excavant tombes a l'enyor.
Remors d'ones dins les orelles,
fulgor de llum dins els ulls.
Sospirarem i davallarem sempre junts…
"Sobreviure al que hem viscut, excavant tombes a l'enyor."
ResponEliminaQue bonic! Cinzia. Potser aquest és un secret important pe a saber viure. Sobreviure sempre i enterrar l'enyor excessiu.
Moltíssimes gràcies per participar. M'agrada tenir la tev a dolcesa als Personatges Itinerants.
Potser després de davallar...
ResponEliminaens retrobarem pels
antics camins, ens mirarem
i potser no ens reconeíxerem,
però el vers de la mirada
ens dirà qui som...
El sol i la lluna
seran igual que els d'ara,
però la metàfora ens
unirà d'altres maneres...
Les mans estarn més unides que mai,
potser seran aspres...,
potser la carícia durà crosses,
però tindrem el mateix
alfabet de sentiments.
El mur del plor
ja no tindrà llàgrimes.
El llit serà un
repòs de companyia.
Mirarem la lluna
i sentirem com floreixen
noves tendreses desconegudes...
Salut.
onatge
davallar junts,
ResponEliminam'agrada tot el que es pogui compartir, sigui bo o dolent, i que sigui ben compartit...
Que bonic... molt bonic...
ResponEliminaL'alternança de sols i llunes és una imatge preciosa per referir-se al pas dels dies.
ResponEliminaArrugues de somni i nostàlgia, el pas del temps! El temps mai perdut perquè davallarem junts... Com sempre, preciós! Afegeixo a més, la curiositat dels monts blavosos, perquè? per la proximitat del cel? pels rius i llacs? Em sento intrigada...
Quan veus un paisatge obert, llunyà, les muntanyes es veuen blaves, no? Com més llunyanes més blaves. O són només els meus ulls? Cinzia, potser tu també les veus així.
ResponElimina...monts blavosos perquè en la llunyania del recorregut semblen passar els limits del cel i també reflecteixen els color de les aigues...ho havies entes bé Cèlia.
ResponEliminagràcies a tothom
Simplement, excel.lent
ResponEliminaQuè puc dir? Ja ho han dit tot. Bonic, bonic, com sempre.
ResponEliminaGenial!
ResponEliminaEm trec el barret
Cinzia,
ResponEliminaMe l'agafo com a pretext per iniciar el meu, si em permets...