diumenge, 7 de febrer de 2010

records

Biel recorda perfectament aquell primer estiu de novençans: les mans de la Marta, acaronant el seu cos nu, tots dos asseguts al llit, els llençols rebregats per la batalla d’estimar-se, mirant les seues imatges de joia reflectides en un ample mirall que presidia la petita habitació de la pensió que havien llogat. Biel mirava el reflexe de la Marta, la seua Marta, fascinat per les espurnes que llançaven els seus ulls, amerats de desig. “Tant de bo fos sempre així!”, digué amb un fil de veu. La Marta el lliga amb els seues braços i recolza la galta a la seua esquena, com per escoltar-li el ritme del cor, mentrimentres diu: “En algun lloc sempre serà així”. Biel somriu amb escepticisme, descregut de mena com és. “No hi ha més lloc que aquest, Marta, ni més temps que el que ara ens bevem amb deler”. Ella, sense abandonar el seu posat de placidesa, mira de convertir-lo al món del seu imaginari. “Com eres, Biel! Sempre hi ha un lloc on s’eternitzen els nostres gestos, les nostres paraules... Un lloc que és reflexe d’aquest i que ens conserva, joiosos, imbatibles, perfectes, sobre les fragilitats de l’existència... Fixa-t’hi, en el mirall on som ara! Mira’ns, tant plens, sobre les seues aigües mercurials i insòlitament plàcides! Allí som per sempre! Fins i tot quan ací no ho som...” Recorda, Biel, de quina manera les paraules de la Marta es filtraren pel seu cos, vibrant i rebotant entre els racons del seu interior somort. I com li encomanaren aquella fe absurda pels indrets impossibles, a recer de la trencadissa que imposa el temps sobre totes les coses. Ho recorda perfectament ara, allitat davant del mirall que té a l’habitació de l’hospital psiquiàtric, el mateix d’aquell estiu, que van aconseguir emportar-se per damunt de l’obcecació del seu propietari i que aquella infermera, la Tina, quasi fa miques mirant de barrar-li el pas amb la seua determinació... Fa una estona que el metge busca la manera de fer-se escoltar: “Biel, hem crida’t la seua neta Alícia. De fet suposem que ja ve de camí. Insisteix en emportar-se’l a sa casa. No vol que vostè mor... que vostè acabe ací els seus últims dies.” Llavors, el Biel mig somriu i sense mirar-se’l diu: “Potser quan mori siga definitivament a l’altre cantó, on tot és per sempre...” Però el metge no l’entén. Ningú no pot ja entendre’l. Fa temps, dençà de la mort de la Marta, fa dos anys, que només balbuceja coses inconnexes que només prenen cos al seu enteniment falcat en el passat. El metge s’incorpora, com decebut, prem el botó d’un petit aparell de comunicació i diu: “Diga-li a la Tina que prepare els papers. Realment no es pot fer res més ni millor per ell”.

5 comentaris:

  1. gran escrit! però no sé si tot és màgic si un flashback ...perquè això va ser el que va fer decidir el Biel a escapar-se de l'hospital? i fugir amb la Tina? abans que el vinguessin a cercar? Va ser abans de passar a l'alta banda del mirall o són dues realitats que es contraposen? diacronies?

    ResponElimina
  2. Quan ho he llegit, primer de tot m'ha vingut al cap això de dues realitats que es contraposen, dues realitats que a la vegada són i s'exclouen...

    El mirall trencat... o no...

    el Biel escapat o no

    la Tina desapareguda o no.

    la Cleo entrarà i que veurà?

    quins nervis i quina complicació!

    ResponElimina
  3. Ja sé qui reté en Biel, o més aviat qui el crida o enyora! Potser només és una realitat irreal, només desitjada.

    ResponElimina
  4. Jo també penso que és un text molt ben escrit!

    Però ai...no sé pas com ens en sortirem!!! Millor dit...si me'n sortiré per divendres! ;)

    ResponElimina
  5. Perdoneu que no puga sovintejar els comentaris, però tinc feina per donar i vendre i la virtualitat se'm queda una mica lluny...
    No puc contestar a res perquè com que no sóc l'autor (únic). Potser un flashback, o no. Potser l'altra banda del mirall, o no. Potser bogeria, potser realitat...
    Fanal blau, el millor és que pot ser qualsevol cosa. Així que ho tens fàcil. Ànims!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons