records

Biel recorda perfectament aquell primer estiu de novençans: les mans de la Marta, acaronant el seu cos nu, tots dos asseguts al llit, els llençols rebregats per la batalla d’estimar-se, mirant les seues imatges de joia reflectides en un ample mirall que presidia la petita habitació de la pensió que havien llogat. Biel mirava el reflexe de la Marta, la seua Marta, fascinat per les espurnes que llançaven els seus ulls, amerats de desig. “Tant de bo fos sempre així!”, digué amb un fil de veu. La Marta el lliga amb els seues braços i recolza la galta a la seua esquena, com per escoltar-li el ritme del cor, mentrimentres diu: “En algun lloc sempre serà així”. Biel somriu amb escepticisme, descregut de mena com és. “No hi ha més lloc que aquest, Marta, ni més temps que el que ara ens bevem amb deler”. Ella, sense abandonar el seu posat de placidesa, mira de convertir-lo al món del seu imaginari. “Com eres, Biel! Sempre hi ha un lloc on s’eternitzen els nostres gestos, les nostres paraules... Un lloc que és reflexe d’aquest i que ens conserva, joiosos, imbatibles, perfectes, sobre les fragilitats de l’existència... Fixa-t’hi, en el mirall on som ara! Mira’ns, tant plens, sobre les seues aigües mercurials i insòlitament plàcides! Allí som per sempre! Fins i tot quan ací no ho som...” Recorda, Biel, de quina manera les paraules de la Marta es filtraren pel seu cos, vibrant i rebotant entre els racons del seu interior somort. I com li encomanaren aquella fe absurda pels indrets impossibles, a recer de la trencadissa que imposa el temps sobre totes les coses. Ho recorda perfectament ara, allitat davant del mirall que té a l’habitació de l’hospital psiquiàtric, el mateix d’aquell estiu, que van aconseguir emportar-se per damunt de l’obcecació del seu propietari i que aquella infermera, la Tina, quasi fa miques mirant de barrar-li el pas amb la seua determinació... Fa una estona que el metge busca la manera de fer-se escoltar: “Biel, hem crida’t la seua neta Alícia. De fet suposem que ja ve de camí. Insisteix en emportar-se’l a sa casa. No vol que vostè mor... que vostè acabe ací els seus últims dies.” Llavors, el Biel mig somriu i sense mirar-se’l diu: “Potser quan mori siga definitivament a l’altre cantó, on tot és per sempre...” Però el metge no l’entén. Ningú no pot ja entendre’l. Fa temps, dençà de la mort de la Marta, fa dos anys, que només balbuceja coses inconnexes que només prenen cos al seu enteniment falcat en el passat. El metge s’incorpora, com decebut, prem el botó d’un petit aparell de comunicació i diu: “Diga-li a la Tina que prepare els papers. Realment no es pot fer res més ni millor per ell”.

Indecisa