Altair

Sé que poc puc esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel

i malgrat tot sempre esguardo

-ulls ben badats-, el cel...

Bado els ulls, els esbatano,

finestres a l’univers

el meu cor i l’esperança

em guarden l’esperit despert

que sé que ha d’arribar el dia

que puguem dir –fora! via!-

i encetem sense recança

un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)