Voldria
saber compondre’t
el més
bonic cant del món
que, mot a
mot, fos la baula
que
m’enllacés al teu cor,
i forgés
entre els teus somnis
joia
eterna, mon amor.
Perduts en
la nit, els greuges,
transmutats
en pols d’estels,
seran
perseides fugaces,
llàgrimes
de Sant Llorenç.
Un estol de
mil carícies
volaran
pels teus cabells;
s’hi
estaran fins a trenc d’alba
perquè
tinguis sons molt bells.
Ni el mar,
que s’abriva amb fúria
ni el vent,
que entre valls es perd
no en saben
prou, de contar-te
ma tristesa
i mon anhel.
Sé que poc
cal esperar-ne
d’aquest
món, obscur i cruel;
mes, si no
puc retrobar-te
morir
prest, que serà bell…!
Galionar,
seguint Joan Guasch i Fanal Blau
Es precios.
ResponEliminaTé música i volum!
ResponEliminaM'encanta la dimensió còsmica que van agafant els poemes. En un altre ordre de coses, però, amb els anys he arribat a concloure que això de morir d'amor... Més val viure d'amor i, si l'amor se'n va, buscar més amor.
ResponEliminaA veure si puc seguir...
ResponEliminaÉs preciós. Et segueixo, Galionar!
ResponEliminaGlòria
la dolçor de la paraula
ResponEliminapossa al llavi crit obert
la delícia de la faula
que ha nascut en el cor teu.
.................. Anton.
Sospir...
ResponEliminaBé, m'afig totalment al comentari de Joan Guasch, m'agrada la dimensió còsmica i no hem de consentir morir d'amor sinó viure per amor.
ResponEliminaPreciós, Galionar...
ResponEliminaNo hi ha manera d'explicar una tristesa i un anhel com aquest. Ni el mar ni el vent, i sovint ni les paraules... però el sentiment ara arriba ben endins...
Val més viure l'amor, morir sempre és trist noia...Em quedo amb les carícies per tenir bells somnis...
ResponEliminaEl sentiment que creix, el que canvia, el que calla.
ResponElimina