Ets honorable, i arbre.
em puges la saba als turmells,
m'obres amb llum
i em fulleges els ulls.
No puc més. Demana'm
el sotabosc dels sospirs
o els pins del vesc.
Arbra'm tota. O no em facis rels.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Una abraçada plena de poesia.
ResponEliminaUn diftong amorós, Montse.
EliminaMuac... :-))
una altra, esmaperduda després de llegir-te, però amb tot l'afecte...
ResponEliminaLa musa, ratolí de vena poètica.
EliminaGràcies. I un pic d'enyor.
:-)*******
Abans d'acabar el poema, i sense llegir la teva signatura, ja sabia que era teu, Cantireta.
ResponEliminaMuacs, amic enyorat.
EliminaGràcies... intueixo que és bon senyal.
Un arbre amb bona estrella...
ResponEliminaUn arbre intens, el que il·lumina.
EliminaAmor inquiet i amor lliure. O sinó, per què la saba als turmells?
ResponEliminaL'arbre és el nostre jo profund.
ResponEliminaUna Abraçada.
anna-historias.blogspot.com .
ResponEliminaEt deixo el meu blog de poesia per que em digis que et sembla gracies