De besllum, recorda
que fugaç és tot
mentre l’ombra s’allarga,
com si fos una foguera,
i tot ho incendia,
deixant-nos a les fosques.
De besllum, s’albira
l’espai de la nit,
òrfena d’estels,
dibuixada de dol,
al mig del cromatisme
de pètals solitaris,
que assenyalen la mort
i aclamen la vida.
De besllum, la lluna
corre, però, no evita
que tot s’esborri
al jardí de les estàtues.
Tot seguint la Cantireta
Com m'agrada, Pilar!
ResponEliminaGràcies, maca!
ResponEliminaSi la nit és òrfena d'estels, la lluna plena vindrà a il·luminar-la, perquè no estigui trista...
ResponEliminaLa llum sempre hi és es multiplica en les ombres.
ResponEliminaAgafo el teu jardí de les estàtues i en faig paradoxes. Gràcies, Pilar!
ResponEliminad.
Segueixo passejant pel jardí de les estàtues... a la llum de la lluna!
ResponElimina