Àngel de pedra
que custòdies el silenci,
fixos els ulls en les arrels
de punxeguts xiprers
lacerats de tardor,
de verticalitat concisa.
La tristesa s'esqueixa
del teu rostre serè
i em reclama en la galta
el bri del plor.
Cuides la tomba
amb el nèctar etern
del record adormit,
fiblonejat pel sol
que creix ataronjat,
et cobreix l’esquena,
projecta una ombra,
de gemec trencada,
i improvisa el llindar
de l'ara etern,
on els peus s'assenten.
El misteri petri,
incendia l'ocàs de la mort
i m’omple de cendres volàtils les paraules,
afligides del dol inesborrable.
Gràcies, per començar, per dur-nos aquest àngel que custodia silencis.
ResponEliminaM'enduc, el llindar improvisat...
L'àngel vetlla el repòs etern, d'algú que ja ha seguit el camí de la vida...
ResponEliminaCarme, M. Roser, Gràcies per acompanyar-m'hi en el vol d'aquest àngel custodi que em vaig trobar a Carcasone.
ResponEliminala calma, deu ser un angel de pedra i tot l'enyor.
ResponEliminaun poema preciós, ara que t'he trobat t¡enllaço per no perdre't de vista.
t'estimo.
Sandra
Pot ser si, que l'àngel petri forma part de la calma. ^0^
ResponEliminaMuà!