No cal que et diga que camine enlloc
des que no torne del teu cos.
Vaig treure el cap pels teus ulls,
una tarda,
i deambule esglaiat tot el temps
per haver fregat el cel
amb la punta dels meus somnis.
des que no torne del teu cos.
Vaig treure el cap pels teus ulls,
una tarda,
i deambule esglaiat tot el temps
per haver fregat el cel
amb la punta dels meus somnis.
M’he deixat caure
sobre els teus llavis,
breument,
i tinc la boca emmalaltida
pronunciant el teu nom,
en una dolorosa lletania
que apague tanta distància infinita...
sobre els teus llavis,
breument,
i tinc la boca emmalaltida
pronunciant el teu nom,
en una dolorosa lletania
que apague tanta distància infinita...
Ara m’imagine sempre tombat
en el teu cabell,
jugant a ser nen que juga,
a soltar l’herba,
en el teu cabell,
jugant a ser nen que juga,
a soltar l’herba,
a saltar al cel...
El poema té l'accent del record, l'alfabet de l'enyorança i la metàfora de la realitat...
ResponEliminaM'agrada.
Salut.
onatge
I té també la morfoogia del somni i la sintaxi del trasbals tant conegut i sovint silenciat.
ResponEliminaNo saps com, un cop més, sento que expresses en el teu poema (com en tants d'altres escrits a casa teva) allò de comú que portem tots a dins, allò que va imperceptiblement des del moment interior més únic i explicat amb precisió a la universalitat del sentiment.
Bentornat a personatges itinerants, gràcies per haver vingut.
Té també un lèxic ancorat al sentiment que el fa cert i sincer, directe al cor!
ResponEliminaDoncs... això!
ResponEliminaMuy bello poema Josep,eso de jugar a ser niño que juega,que dulce es,felicitaciones!!!
ResponEliminaQuin somni més bell! quina passió més dolça... i quin bes!
ResponEliminaPreciós.
ResponElimina