Sento fred a les espatlles.
La meva esquena és
un desert amb dreceres sense sol.
El meu cor és el camí
amb marges de viure.
Les meves mans tenen
la durícia de la carícia.
El meu pensament és un estel
a cavall de tots els vents.
Els meus llavis tenen
el tacte de la làpida...
No és un poema,
és un alè de vida.
Els meus peus cansats
de sabates amb cordons lligats.
Els meus ulls un llapis per dibuixar,
una brisa per acariciar,
fidels a la llum del sol
i somiadors als braços
de la lluna.
Una mà t'escalfa les espatlles
ResponEliminai cerca les obagues dreceres
de la tev a pell
per a dibuixar-hi, tènuement
els raigs del primer sol.
les teves mans tenen
ResponEliminala durícia de la carícia...
dons aixì elles si que són l'alè d'una vida.
I les orelles, onatge? I el pensament?, home de paraules ràpides i poètiques, què és?
ResponEliminaCada dia, un motiu per tornar a la poesia.... no, per ser-ho. Tu ets poesia, Onatge. I tant.
ResponEliminaEn el comentari d'avabs m'he oblidat de posar el nom. Ho sento. Sóc la Laura. Un petó, Onatge.
ResponEliminaCarme, gràcies per les teves paraules.
ResponEliminamenta fresca, gràcies també per les teves paraules que no sé si en sóc mereixedor.
Cèlia, tens raó, les orelles, mira de vegades em fan ombra perque no entrin segons quines paraules, altres el poema comença per les orelles...
El pensament, de vegades no sé on el tinc...
Paraules ràpides sí, de vegades fins i tot em sap greu que algun poema em surti tan ràpid.
Laura, gràcies també per les teves reflexions.
Des de que respiro Personatges Itinerants la vida té un altre gust, un altre sentit, hi ha un cordó umbilical als sentiments d'aquesta família que allibera i no lliga...
SALUT.
onatge
I tan que és un poema!!!!
ResponEliminaOnatge, aquest blog col·lectiu, ja va servir per a fer històries combinades amb múltiples mans, (em sembla que vam ser 8 - 10 persones). Tots vam presentar un personatge creat per nosaltres i quan van estar , per torns vam tornar a continuar la història agafant lliurement els personatges que ens venien de gust de tots els que hi havia, o inventant-ne de nous. Hi ha gent que vam intervenir fins a 4 vegades. Va durar dos mesos la proposta. Aquesta poètica només quinze dies. Però Personatges itinerants no s'acabarà aquí. Tens raó que ens sentim una mica una família. Una família oberta als nouvinguts que tinguin ganes de participar. Al setembre començarem a pensar i organitzar alguna altra cosa de cara la tardor. T'hi espero!
ResponElimina