divendres, 18 de juliol del 2008

Resposta nº 34 - No és un poema. - Onatge


Sento fred a les espatlles.

La meva esquena és

un desert amb dreceres sense sol.

El meu cor és el camí

amb marges de viure.

Les meves mans tenen

la durícia de la carícia.

El meu pensament és un estel

a cavall de tots els vents.

Els meus llavis tenen

el tacte de la làpida...

No és un poema,

és un alè de vida.

Els meus peus cansats

de sabates amb cordons lligats.

Els meus ulls un llapis per dibuixar,

una brisa per acariciar,

fidels a la llum del sol

i somiadors als braços

de la lluna.

8 comentaris:

  1. Una mà t'escalfa les espatlles
    i cerca les obagues dreceres
    de la tev a pell
    per a dibuixar-hi, tènuement
    els raigs del primer sol.

    ResponElimina
  2. les teves mans tenen
    la durícia de la carícia...
    dons aixì elles si que són l'alè d'una vida.

    ResponElimina
  3. I les orelles, onatge? I el pensament?, home de paraules ràpides i poètiques, què és?

    ResponElimina
  4. Cada dia, un motiu per tornar a la poesia.... no, per ser-ho. Tu ets poesia, Onatge. I tant.

    ResponElimina
  5. En el comentari d'avabs m'he oblidat de posar el nom. Ho sento. Sóc la Laura. Un petó, Onatge.

    ResponElimina
  6. Carme, gràcies per les teves paraules.

    menta fresca, gràcies també per les teves paraules que no sé si en sóc mereixedor.

    Cèlia, tens raó, les orelles, mira de vegades em fan ombra perque no entrin segons quines paraules, altres el poema comença per les orelles...
    El pensament, de vegades no sé on el tinc...
    Paraules ràpides sí, de vegades fins i tot em sap greu que algun poema em surti tan ràpid.

    Laura, gràcies també per les teves reflexions.

    Des de que respiro Personatges Itinerants la vida té un altre gust, un altre sentit, hi ha un cordó umbilical als sentiments d'aquesta família que allibera i no lliga...


    SALUT.
    onatge

    ResponElimina
  7. Onatge, aquest blog col·lectiu, ja va servir per a fer històries combinades amb múltiples mans, (em sembla que vam ser 8 - 10 persones). Tots vam presentar un personatge creat per nosaltres i quan van estar , per torns vam tornar a continuar la història agafant lliurement els personatges que ens venien de gust de tots els que hi havia, o inventant-ne de nous. Hi ha gent que vam intervenir fins a 4 vegades. Va durar dos mesos la proposta. Aquesta poètica només quinze dies. Però Personatges itinerants no s'acabarà aquí. Tens raó que ens sentim una mica una família. Una família oberta als nouvinguts que tinguin ganes de participar. Al setembre començarem a pensar i organitzar alguna altra cosa de cara la tardor. T'hi espero!

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons