divendres, 18 de juliol del 2008

Resposta 33: Somiant sobre l'herba - josepmanel


No cal que et diga que camine enlloc
des que no torne del teu cos.
Vaig treure el cap pels teus ulls,
una tarda,
i deambule esglaiat tot el temps
per haver fregat el cel
amb la punta dels meus somnis.

M’he deixat caure
sobre els teus llavis,
breument,
i tinc la boca emmalaltida
pronunciant el teu nom,
en una dolorosa lletania
que apague tanta distància infinita...

Ara m’imagine sempre tombat
en el teu cabell,
jugant a ser nen que juga,
a soltar l’herba,
a saltar al cel...

7 comentaris:

  1. El poema té l'accent del record, l'alfabet de l'enyorança i la metàfora de la realitat...
    M'agrada.

    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  2. I té també la morfoogia del somni i la sintaxi del trasbals tant conegut i sovint silenciat.

    No saps com, un cop més, sento que expresses en el teu poema (com en tants d'altres escrits a casa teva) allò de comú que portem tots a dins, allò que va imperceptiblement des del moment interior més únic i explicat amb precisió a la universalitat del sentiment.

    Bentornat a personatges itinerants, gràcies per haver vingut.

    ResponElimina
  3. Té també un lèxic ancorat al sentiment que el fa cert i sincer, directe al cor!

    ResponElimina
  4. Muy bello poema Josep,eso de jugar a ser niño que juega,que dulce es,felicitaciones!!!

    ResponElimina
  5. Quin somni més bell! quina passió més dolça... i quin bes!

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons