(en algun lloc de França, març 1996)
Benvolguda Júlia,
sóc un covard, ho sé. Per la forma en dir-t’ho, però no pel fons. Perquè em sembla que és el millor que puc fer. Que podem fer. Per mi i per tu. No em costa gens escriure’t aquestes ratlles. El que m’hagués costat era dir-t’ho de fit a fit. T’hauria mirat als teus ulls glaucs i no hagués pogut lligar dues frases senceres ni seguides. Seguiria presoner del teu encant. Per això és millor que t’ho expliqui per carta. És millor així, creu-me.
La firma farmacèutica per la qual treballo em va fer una oferta fa uns dies que no podia deixar escapar. O si. Ho hauria fet per tu. Si ho hagués vist clar. Si em veies inquiet aquests darrer temps era per això. Però m’hauria equivocat. I me n’hauria penedit sempre. Perquè era agafar un tren d’aquests que no tornen a passar; a la meva edat... Ser el nou cap comercial de la distribució a l’Europa occidental m’obliga anar a viure a França. Primer a Paris, però hauré de canviar de residència sovint. Seré un home de maleta i avió. Un yuppi caduc, com tu els anomenes.
El destí ha volgut jugar-nos una darrera mala passada. Quan et vaig retrobar, ara fa uns mesos, allà a la galeria, a la inauguració de la teva exposició, alguna cosa que tenia amagada molt endins va renéixer de cop. He dit “una cosa”... Seré hipòcrita! Era una vella ferida mal curada que tornava a supurar. Permet-te’m el símil mèdic. El remei per curar-la era tornar a estar junts. És cert que la primera nit, quan vas venir a casa, estava a punt d’embogir si no ho haguessis fet. Va ser inexplicable. Inenarrable. A costa de ser un malparit vull que sàpigues que mai havia estat amb una dona com amb tu aquella nit. Aquella i les següents. Ho dic a costa de fer-te més mal encara i de renegar de la meva dona a qui, en el fons, no vull pas tan malament. Però amb ella no hi ha hagut mai ni el foc ni la passió que en tu he posat; ni al llit ni a la vida. Ara ho sé.
I és per això que me’n vaig. Lluny, ben lluny.
Algú que llegís això, sense saber res de nosaltres, no ho entendria. “Si la desitges tant, doncs, perquè fuges?”Jo a voltes, tampoc no ho sé. No n’estic segur d’entendre-ho. Però és evident. Els teus ulls no menteixen. Mentiran les teves mans en tocar-me, els teus llavis en besar-me, la teva gola en occir-me de plaer, les teves natges compassades, els teus pits tremolosos,...però els teus ulls; no. Tu no et donaves tota. No te’m donaves com jo volia. Ho saps i ho sabem tots dos. N’hem parlat altres cops i no t’ha d’estranyar el que et dic. Serà per les teves filles? Per què en el fons del fons, no vols trair al Carles? Perquè et fan por pels meus silencis prolongats? Per què hi ha algun força que t’empeny enfora?Algun afer del meu passat? No ho sé... No m’ho dius clar. La qüestió, nina, —no puc deixar d’anomenar-te així, “nina”— és que no jugàvem el mateix partit. Jo ho creia, al principi. I potser sí que era així, però era evident que la pilota la tens tu. I no la passes. (Mira, ara m’ha sortit un símil futbolístic! No posis aquesta mirada de retret, dona! Intento treure ferro a l’assumpte!)
Ja veus. Semblava que ho teníem tot i no teníem res. En Roc, el pobre, no ho entendrà. Ell que creia que fèiem la parella ideal! Almenys, comparats amb ell i l’Helena, així ho semblava. La Mercè, suposo que si, que ho entendrà. Ella és més llesta que la fam; i el seu afer amb en Raül, per comparació, m’ha fet adonar-me de la realitat. No la culpis de res a la pobra. Sé que sou bones amigues i ella et serà una vàlvula d’escapament. Per això són els amics. Però jo no volia ser un amic teu, tan sols. Li he donat a ella la carta en mà abans de sortir del poble. Suposo que haurà acomplert la promesa d’esperar dos dies abans de donar-te-la. No havia dut gaire coses i, per tant, no m’he d’endur gaire res. El lloguer ha vençut després de quatre mesos i ara la casa tornarà ha estar buida.
Això de les cartes sembla que em persegueixi. Ja saps que en Joan, el fill del mestre mut, em va deixat un sobre amb retalls de papers i fotos. Eren fotocòpies d’uns originals que va trobar, feia poc, a un racó de casa la mare. En ells hi va trobar el seu passat. I ara buscava el seu futur. El pobre! Perquè t’explico aixà ara? Espera i ho entendràs. Ell va saber que no era fill del seu pare. Bé, si; es fill del seu pare; pe`ro aquest no era el “mestre mut”. Sorpresa, oi? La seva mare va crear una ficció. Eren amants, cert. I estava embarassada quan el van venir a buscar un escamot de la falange per fer-li la pell; cert també. Ell volia escapolir-se amb la Beatriu i obrir nous horitzons. Però ella es resistia. La ingenuïtat de la dona va ser fatal per ell. I pel fill que esperava. Però no del Valentí; sinó de l’Emilià de cal Ratera. Ni ell ho sap, el desgraciat! La forçava de tant en tant, a la cort o al badiu. Era mes jove que ella, però era més fort. I era l’amo. La mare del Joan va fugir en saber la mort del seu únic i gran amor, el malaguanyat Valentí. I va forjar una llegenda entorn ell, que va transmetre al seu fill, en Joan. Una mica com jo faig amb tu ara. Però la Beatriu no tenia a ningú a qui demanar perdó. Jo sí.
Ja veus com son les coses. En Bartomeu, el doctor, ho sabia. No sé com; però ho sabia. Però no en parlava; ni li ho va dit mai, tot i conèixer al pobre Joan; quan van coincidir a Montpeller fa uns anys. No ho sabia aleshores, és clar. Ho va saber després. L’Emilià li ho va dir anys després. Una manera estranya aquesta de servar l’honor i la paraula d’un home.
En Joan, va descobrir els papers i per això va estar voltant pel poble, volent saber qui coi era aquell malparit que una nit d’estiu, pocs temps després de la guerra, va violentar la seva mare. Està fet un nyap i un sac de nervis. Jo li vaig recomanar, uns dies després de veure’ns a la fonda on s’hostatjava quan venia que, en memòria de la seva mare, ho expliqués tot. Li devia. No pels diners —el pobre Emilià no te ni un duro—, si no per redimir la mare. Encara que renegui d’ell. No se què farà al final. En certa manera et traspasso aquesta informació perquè t’afecta indirectament. Com?, diràs.
Em sap greu el que et diré; però t’afecta de ple. Qui va denunciar el pobre Valentí a l’escamot de la Falange aquell fatídic estiu de 1943 no va ser l’Emilià; no. Va ser el teu pare. Ho diuen clarament els papers que en Jopan va trobar a no sé quin arxiu, a Salamanca, crec, i la mateixa confessió de la mare. El que no sé veure per enlloc és el perquè. Gelos? Segurament... El teu pare és mort, i mai ho sabrem. Em sap greu dir-t’ho així, de cop i volta; però és segur qeu t’assabentaries i era millor saber-ho d’antuvi per algú que t’aprecia, encara que no ho creguis. Això del teu pare ho hauries d’escatir; si ho vols. Jo ho deixaria estar. Jo crec que en Bartomeu en sap alguna cosa, ni que sigui indirectament; m’ho va mig delatar fa uns dies en saber que jo tenia els papers d’en Joan. L’Emilià deu viure amb la por que tothom creu que va ser ell qui va delatar en Valentì Furió i que mig poble li ho retreu. Però ja he vist en aquest temps, que l’altre mig, no. En fi; això són misèries d’un temps passat que ara ens retornen com una ventada de morts. Ja sé que no estàs en les millors condicions per afrontar-les. Però a la vida les coses vénen com vénen. I algunes, com jo, se’n van.
Tens unes filles magnifiques. En elles t’hi pots recolzar. I la Mercè. I en Carles, és clar...El dia aquell en què em vas dir que hi parlaries l’endemà hi tenia posades moltes il·lusions amb el que em diries. Però no em vas parlar d’un trencament. I això em va fer adonar del meu error. No et sentits culpable, nina. Soc jo el que he fet volar coloms i exigia més del que em podies donar. Me’n duc un record immens del que hem viscut aquest temps. Impagable. Imborrable.
Sabre viure amb ell. I vull viure amb ell. Però he de passar pàgina o em faré més mal. Diga’m egoista, si vols. Jo crec que en el fons, tots dos creiem que és el millor.
I jo espero que tu segueixis endavant; com sempre ho has fet.
Bernat
PS
No em busquis. No em truquis. Ja tinc un altre mòbil. Les nenes no saben res d’això nostre i no et veig tan vil com per fer les facis servir d’esquer per trobar-me. Elles tampoc tornaran per aquí. Ja no té sentit. Les veuré poc a ells; sí. Menys del que voldria. Però les seguiré veient. A tu, et veuré quan acluqui els ulls.
M’enduc la fotografia que ens vam fer la primera nit, la que està sobre la tauleta. Si vols, agafa els llibres que vulguis de casa. Ja no els puc dur amb mi. Si algun cop hi penses, llegeix en veu alta aquell poema que et vaig dedicar. Ja el deus saber de memòria. Però m’agradaria sentir-lo. Ni que fos en somnis...
Mil petons. Allà on vulguis.
