Ens gronxem Barbollaire

Ens gronxem

al ritme de besades,

sota l'ombra d'una fal·lera

dibuixada de rialles.

En el mirall de Fanal Blau

En el mirall
endevino rialles
de tendresa.

Balancí
de petons
i fal·leres.

En el vitrall - Carme

Imatge i vitrall de Joan Grau

En el vitrall dels teus ulls,

bec el riure silenciós.

Nostàlgies vénen i marxen

com esfilagarses d'un sucre

que se'ns desfà entre les mans.

Veig espurnes de colors,

de tendresa, de misteri,

i d'altres que no conec, encara.

En el vitrall dels teus ulls

hi gira tot l'univers.

Batec, de Joana

I el cos s'amansa

rere el vitrall dels ulls

sense tel ni llàgrimes,

només espurnes de llum,

que juntes, ens ajuden a bategar.

El cor respon, parla...

És el lloc on
ens aixopluguem
quan necessitem descansar

l'ànima!

Llum d'esperança, per Assumpta

En la nit trista
una espelma està encesa.
Porta esperança.

La llum reflexa
ben a prop del coixí.
i el plor marxa.

HA CRESCUT EL RESUARDAT VIARANY ... de lAnton.

foto propia

27 – 6 – 09
Ha crescut el resguardat viarany
ple de còdols que inestabilitzen
el meu pas escadusser pujant la costa.
Cada pedra un any passat
que ha relliscat i ja no retorna.
Quant de reble he trepitjat ...!!1
I el meu peu ni compte es dòna.
El marge aguanta el passat
Pedra i reble de records.
..................

Això queda aquí d'en Cesc

Correspondre o no correspondre, vet aquí el secret,
plorar o somriure, gran enigma d’una veritat que es clava.
Em correspon l’ombra de l’arbre de la nit trista llampegant
les faroles amb el pas candent del qui llegeix la seva pròpia vida.
Matolls d’un ser ajagut al seu sí corredís com el vidre on vaig escriure que t’estimava i confesso entre copes de la barra del record que encara t’estimo.
Temps era temps, nit passatgera, porta’m vora al coixí de la meva llum.

a recer de la teva ombra (zel)

tu no ho saps, no cal... però...
la teva ombra és el meu abric a l’hivern fred,
m’aixopluga quan hi ha tempesta,
em fa costat en les nits tristes,
m’amaga el sol quan m’enlluerna
i m’agombola en temps feixucs
i m’embolcalla en les tristeses...
tu no ho saps...però t’estimo...
la teva ombra sí, i em correspon

Hi ha racons arrecerats de Carme

Hi ha racons arrecerats

de qualsevol pluja

i de tota ventada.

Immensament petits.

Racons on dolçament

passen els minuts sense esgotar-se mai.

Preservats de llàgrimes i tristors,

hi ha racons arrecerats

on el dia i la nit

es barregen en un bes.

MONS DE MELANGIA, de Cèlia

Si plou renaixeré sota la lluna,
escamparé mons de melangia
fins que la puguis trobar,
travessaran camins de pedres,
rius presoners de marges,
felicitats subtilment trenades
en racons arrecerats.

SI PLOU, de Joan

Si plou no ploris
fins que s'acabi el camí,
fins que a grans glopades de negra nit
puguem renéixer com una estrella
entre la llum primera del matí.
El temps degotarà com l'aigua
en els vidres de les finestres
fins que només quedi la lluna
il·luminant els nostres cossos arraulits.

I ens gronxarem....Joana

I sota el sol de la nit

ens calmarem

de pors i neguits...

Ens gronxarem asseguts a la branca

d'una figuera

fins que toquem els estels

amb la punta dels dits...

La lluna coqueta i màgica

no ens deixarà.

Sap que no ens podem distreure

amb jocs de mitjanit.

Que mentre ens gronxem

ens podem mirar però no, tocar!

Si vols dormir de l'Anton

La boira ja no hi era,

una flor l'havia esfumat.

Ara no em fa por la boira

tinc l'amor al costat...

Si vols dormir no et desperto,

calma tindras eixa nit,

seré el guarda que et guarda

per calmar sempre el teu neguit.

EL TIC - TAC EM FA PENSAR... de l'Anton

25 – 6 – 09
El tic-tac em fa pensar,
és el cor o és el temps?
Cada peuada un tic-tac
que em senyala insistent.
Cada respir un esclat
que prepara el següent
Cada encontre un abraç
que retroba un altre bes.
I... avanço en les meves pors
foragitant les foscors
Que em reporta cada nit
aquest tic-tac prepotent
Que demorar no em permet,
insolent, cinglant-me a seguir..

nit (zel)

si el dia em porta llum,
que avui em fa nosa,
tancaré el ulls altra vegada
per entrar a la fosca i al son, a les palpentes,
quan dormo, l’odi no treballa,
la por i la mort s’allunyen,
estranyament foragitades dels meus somnis
(sóc aquí, però no em despertis...)

Sota el sol de la nit

Imatge: Maxfield Parrish

M’aixecaré del llit per veure l’alba
com si tornàssem junts
de la llum de la nit
el meu cos tot de flors
amb el llençol i l’alba
la fredor d’un racó
una estona trenada amb els dits i la boira
i el meu cos tot de flors
M’adormiré al balcó trenant la boira
com si estiguéssem junts
sota el sol de la nit.

ESCLAU DEL TEMPS, del Joan

Deixaré que la fosca passi,
que em travessi la ment extraviada.
Deixaré que la llum que neix de l'alba
foragiti la por de la nit.
La por és un miratge de la ment,
un pesat i negre vestit.
Deixaré que la fosca passi,
que la claror de l'alba m'il·lumni,
que faci nèixer la llum dins meu.
La llum foragita la foscor.
Renaixeré quan la nit marxi
esclau com sóc del pas del temps.

informes (zel) (perdoneu-me la rima fàcil...)

el temps ha passat lleuger
tardor, hivern, primavera, estiu i...foguera,
el curs ha arribat a la fi
ara estic sola, no us tinc, només un paper em demana
que posi en poques paraules una nota per decret...
paraules...dir, callar, sentenciar?
un bocí de vida junts, tots els moments que hem viscut,
après, lluitat i plorat, les troballes, les rialles,
els teus ulls, i els teus, i després, tantes mirades...
paraules que no diran res, o ben poc
d’un vincle tan ben trenat, tanta feina compartida,
d’un estimar sense mida, d’un acceptar a contracor
que la vida reparteix tot dividint per naixença...
(els dons, primera injustícia)
uns ho tenen ben planer,
pels altres tot és feixuc, sense sort al joc dels gens
perduts entre signes ignots, lluitant amb suor per aprendre...
quines paraules regales, quan se’t demana jutjar?
però sé que la màgia és meva, i sabré fer bona tria...
només demano que els fats em donin paraules a mida...
que tu ets únic, i ell també...i ho he d’escriure al paper.

PARAULES..... de l'Anna

Les paraules,
ressonen dintre meu
les dites i les no dites.

I tot depèn,

de com

de quan

de la perspectiva...

Paraules...
una lletra,
i una altre...
paraules,
que donen esperança,
que fan mal,
que acaronen...

Un arma de doble fil.
El poder de la paraula
és infinit...

Poden ser tot
i no ser res.

En el fons
gaudir d'un silenci...
un gest,
una mirada..

A cops vols dir, i..
no dius res,
o se't entén tot malament.

Voldria,
però
no puc.

Les paraules
no ho son tot,
poden ser tot
o no ser res.

Jo
dic
no dic...

No hi ets...............

LA VIDA ES VIU PER LES PARAULES...de l'Anton

24 – 6 – 09
La vida es viu per les paraules,
com sinó sabria res de tu...?
El teu mirar em cobriria,
la teva alè em xuclaria...,
i jo seria un infant perdut.
Ara tinc la dolçor del llavi que s’acosta
I em diu xiu-xiu. parrup de moixonet.
M’acarona la pell, és mon viure
per això pots escriure
ta paraula dins meu...!!!
I ella en ressuscita nou goig, volguda joia,
sentiments que ressegueixen camins bells.
Oh, àngel d’amor, fem-ne parada...
llavi a llavi, parant el temps.

Ulls - Joana

I les paraules

ens alliberen,

ens encadenen i

ens separen...

Dels llavis surten

i tornen als ulls...

Vessem llàgrimes i besem...

amb el gust endolcit per el temps,

intentant desxifrar el color

dels sentimets!

Esclat

Esclataran camins sota el goig d’un sol tebi
i als teus llavis tibants nous perfils de paraules en flor.
A glops de nit
quan el silenci venç i senyoreja
el deler del record i el desig
em trobarà disposta a pronunciar
amb la ploma a la mà
el gran discurs del temps i l’esperança.
NO ÉS LA VIDA SI NO ÉS PER LES PARAULES

Llavis per barbollaire

La remor dels llavis als llavis,
al cos.
Recollint la sal de la pell
amb golafreria entremaliada.

I mentre paladegem
inicis, suors, silencis.
Mentre les respiracions
demanen una flama,
entre aurores enjogassades,
just, en aquell moment,
l’esclat.

FOGUERA DE SAN JOAN de l'Anton. Dedicat a Joanes i Joans en especial.

23 – 6 – 09
- Ens farem un vestit d’aigua
que consoli nostra pell.
Deixa’m la ma, de puntetes
entrem al mar i ballem -..
La melodia harmoniosa,
cítara i corn uniran
la delícia de dos cossos
que duen pell de cristall.
Quan es cansin de ballar-ne
la sorra els darà abric
per que les gotes de vidre
no perdin pas son encís.
El sol tancarà la boca,
el ventijol callarà
i el foc de llavis encesos...
Foguera de san Joan....!!!

Si em dones la mà..., per Assumpta

Vine de puntetes,
tu confia en mi...
Al mar jo li explico
tots els meus secrets
ell sap com t’estimo
i només vol jugar...
No tinguis por a l’aigua,
que no et vol fer mal.
Tanca els ulls i deixa
que t’abraci el sol
i et refresqui l’ona.
Si em dónes la ma,
t’ensenyo a nadar...

puntetes a la sorra (zel)

vine de puntetes, que la sorra crema...
acosta’m la mà i ballem a l’aigua
gronxa’t a les ones i deixa’m que et guardi
tot i el poc que sóc, et puc fer bona ombra
que l’ardor del sol no et cremi les galtes
deixa’m que t’eixugui l’aigua salabrosa,
amb la meva pell, esponja amorosa...
i ara tanca els ulls
jo t’acolliré, vindrà la son dolça...

I DONAR-LI COS I ÀNIMA... de l'Anton.

23 -6 -09
Veig la dansa de les ones
que s’encalça en meva cara,
vertigen brullant d’espuma
que escup sa llavor blanca.
Els peus i turmells de núvia
al meu costat els ablana.
Ella feliç, avui l’abilla
l’aigua...

L’aigua coloreja com seus ulls
verds, com verda maragda.
Jo sospiro en dins banyar-m’hi
i donar-li cos i ànima.

DANSA DE LA LLUNYANIA, de Joan

Veig dansar en horitzó
la dansa de la llunyania.
Hi veig un núvol gris.
Hi veig dues orenetes blanques.
Hi veig una lluna que somriu
i que en la mar de plata es banya.
Hi veig fimbrar tres estels
com tres àngels d'argent.
Hi dansen sis papallones
i una dama clara
que trena amb flors boscanes
una corona escarlata.
Veig la dansa de les ones
que dolces acaronen l'alba
i el sol que surt,
i la lluna que s'amaga.
Quan tot això dansa en l'horitzó
llavors, l'esperit navega en calma.

A LA PLATJA.... ÉS LLIURE de l'Anton. Escaneix del escrit original.

A LA PLATJA... ÉS LLIURE .

22 – 6 – 09
A la platja,
de panxa enlaire,
cara al sol,
la sorra el guarda.
Les ones de sa vida
al llà del pensament :
plorar i riure,
fer i desfer,
anar i venir...
Ara..., ara...
No té pressa
i el vent i el sol
passats,
no retornen
com les ones,
braves ahir,
avui, calmoses.
Potes de ruc
que ja no brama.
De panxa enlaire
és lliure.

La mar en calma - Carme

fotografia de Barbollaire

La mar en calma

no perd ni un bri de la seva força.

Sempre som principiants

quan s 'embraveix.

Navegar lentament

bevent la llum que ella ens retorna.

Com una mena de miratge.

Mig fet -tal vegada- de Fanal Blau

...i amb el camí a mig fer,
mig fet -tal vegada-
o mitja vida,
sempre principiant
en el desig de gatzares i rebomboris,
de paus plaents,
i mars braves-calmes,
m’aturo en un paratge boscà
de grocs i colors
on escoltar-te la mirada...

bressol, el mar (zel)

més avall, on el riu s’encalma,
amb el camí mig fet, mitja vida,
l’aigua llepa i llima la llera, suau...
els còdols, rodons de tantes batzegades,
han perdut resquills, esbrabats i polits als gorgs
de la joventut primera, fogosos i punxants...
l’espera un camí tranquil, horitzó salat
recull d’aigües dolces i sal d’infinites llàgrimes
suors humanes, neguits, desficis
que el mar antic bressola i acull,
principi i fi de tota vida,
des del més remot i comú passat

Davant dels rierols - Carme

Davant dels rierols

hi corren emocions.

Llisquen com l'aigua

que acarona l'herba fresca del ribal.

S'aturen dins del gorg

per fer-se més profundes.

Davant del rierol

hi corren emocions.

Transparents i clares.

Un doll que no s'atura.

SINCERITAT... de l'Anton. foto Mariona

Ma etiop, ma catalana... !!!!

del album Picasa de Mariona.

--------------
21 – 6 – 09
Era ella, la Sinceritat.
Havies de collir-la fort.
Duia punxes per defensar
el seu fer davant tot.

Davant les muntanyes
naixien les passions
i sense ella fracassaven.

Davant els rierols
corrien les emocions
i apartant-la era frau

Davant les planúries
brollaven els sentiments
amagarien sa veritat...?

Sinceritat,
la tinc collida
en la realitat sempre?

De camins - Joana

De camins...

He caminat fins a esgotar-me

amb el cor penjat d'un fil...



I és que no em dóno per vençuda,

respiro i torno a caminar...



perquè cal que ens aturem

per a relativitzar!

DE LA FEBLESA NAIX... de l'Anton

20 – 6 – 09
De la feblesa naix ma tristesa
Infosa en les venes plenes de fred.
Sol camino per viaranys de pobresa
Al compàs d’un únic pensament.
Sento tremolor de l’hivernada
Quan tords i merles no canten a la font.
El foc de sarments no és prou i la gebrada
Corrou els dits i galtes fent singlots.
No surt el sol, la boira escabellosa
Em tapa els ulls, finestres fetes nit.
Somnio quan ahir tenia roja rosa
I el seu perfum de noia el tenia als dits.
Que surti el rei i cremi ma feblesa
De trist i fred nou caliu serà trobat
I el crit valent allunyarà tristesa
I omplirà camí d’arbriu nou ben plantat

vent (zel)

respondré al vent
que avui s’enduú les llimones tendres
i engreixa el foc,i escampa el fum,
amb un prec silenciós
que guardi la força, i furient
empenyi ben lluny les males llavors
la terra clama bonança
només una alenada suau
per enfortir les tiges noves d’arròs
i després, una dolça calma.

Somriures per barbollaire

I et mormolaran a cau d’orella:
- qualsevol somriure esclatarà en colors-
i els espais descansaran
en les pells
com en una dansa que,
el vent,
interpreta al cos.

A la tristesa traïdora - Carme

Conèixeré els seus trucs

de guilla vella.

Reconeixeré,

des del prime fil

quan em vol enteranyinar el cor...

Aprendré quin és el mot

que m'envia al pensament

com a senyal inequívoc.

També de què està fet

allò que va construint

i que pesa i creix al mig de l'estòmac.

I aleshores excavaré canals de desguàs,

per abocar-hi paraules que m'alliberint la ment.

Deixaré que l'aire fresc

espolsi les teranyines.

Miraré de construir tots aquells somnis

que encara no han tingut temps de sortir.

I finalment, compartiré de ben a prop

les mirades i els somriures

dels que volen ser al meu costat.

Fent equilibris, per Assumpta

Molt sovint faig equilibris
amb les ganes de plorar.
Venen amb bona disfressa
dissimulen, enganyen, menteixen
esperen que baixi la guàrdia...
i m'acaben per guanyar.
Ahir, avui...

Però un dia en sabré tant,
que coneixeré els seus trucs,
com s’amaguen per sorpresa
esperant per atacar.

Demà,
dins de la meva feblesa,
buscaré un racó de força
i no cauré...

Tossuda com sóc... de Fanal Blau

Tossuda com sóc
intento gronxar-me
sense perdre l'equilibri.

LA A D'AMOR DE RUC ... de l'Anton

18 – 6 - 09
Tossut com ruc que soc
He despertat...
Ningú pensava en la meva A
No sabia dir res mes...
L’he esboternat a morir-me.
Esclafint-la per potes i cap.
Coces lliurant-me de ferradures,
Asclant els arreus reials
Que m’estrenyien les venes
Consumint-me com drogat.
Trencant totes les lligadures
He alçat ben alt el cap
I el bram de ma lletra volguda
Ha ressonat, ha ressonat...
Les potes han escrit a terra
A, A , A,..... llarg, llarg
Els cagallons eren l’OR
La A d’AMOR de RUC m’havia salvat.

Desperta - Carme

Desperta!

Que no ets ni ruc ni somera

ni mula ni cavall.

Obre els ulls.

Aixeca el cap.

Hi ha el món, enllà de les roderes.

Hi ha molts altres ulls

on pots mirar.

EL RUC, SOMERA, MULA O CAVALL de l'Anton

Foto recuperada per Josep Rocamora J. del any 1935.

Editada en la revista L'ENJUB de La Torre de l'Espanyol dels anys 90

17 – 6 -09
El ruc. somera. mula o cavall,
potser de tant fer la cordada
ja no té ni voluntat, ni idees
per pensar,
- Que faig jo donant
voltes aquí lligat.
Ensumant els meus fems
Mirant al solc que vaig trepitjant -.
Quantes sènies hi ha en el mon
que ens agabellen i no ens deixen escapar...

Ulls tancat, ulls tapats
amb els cabacets de batre faves
i anant donant tombs
darrere el diner...,
el sexe...., el poder de manar...,
les creences...,
la política...,
el negociejar...,
QUANTS AFANYS !!!

Fins que un desperta
i ja no li queden forces
per desfer-se del engany
en que s’ha sotmès i l’han sotmès...
I continua sent
El ruc, somera, mula o cavall.
..............

surt de la sènia (zel)

ruc com ets,
no t’adones que, per molt que caminis,
mai sortiràs de l’eterna rodada
un solc infinatament trepitjat
que només enclotes inútilment,
sense sortida, sense nova llum…
surt, fes via, desfes-te del lligam
que et té esclau de la sènia
d’una vida fosca, sense principis
sense desig, sense horitzó….

LA FLOR ÉS UN CATÚFOL de l'Anton

flor de prunera. foto propia

17 – 6 – 09
La flor sols és un catúfol
de la sènia de la vida.
Un espai, idea, pensament.
un escaló en la existència que camina,
un guaitar vitalitat,
un dia en la biografia,
la memòria que recorda...,
Agitació, moviment, carícia,
un salt d’aigua que no para,
treball, concòrdia, esforç cada dia...
Comportament per subsistència,
una peuada a l’atzar que ella no tria
i.... morir seus llençolets...
...pel fruit que rere seu arriba.
...................................
Nosaltres som flors
En la sènia de la VIDA ?

Marques per sempre, per Assumpta

Marques per sempre
senyals eterns,
un rastre que no s'acaba.
Qui pot percebre l'etern
no perd mai.
La darrera llavor,
tal com si fos la primera,
omple de flors son voltant.

Darrers... d'en Cesc

Darreres petjades dels llavis duts a consciència,
Aire afalagat, joc de sentiment,
A poc a poc escrius una marca per sempre vora la pell que m’encobreix

l'ànima de perdre el joc del nostre moment.

Compartim - Joana

Compartim la besada

i compartim l'últim adéu...

la darrera abraçada....

el joc de mans bellugadís,

acaronant-nos

Compartim l'aire

per no ofegar-nos!

Silencis per barbollaire

T’oferiré silencis
com manyagues dolces.
Com claus que obren
totes les portes.

L’espai que dona sentit
a les paraules.
Com la brisa,
sobre la pell blanca,
de la carícia més esperada.

T’ofereixo el silenci
com part de l’aire
que compartim en la besada.