ruc com ets,no t’adones que, per molt que caminis,
mai sortiràs de l’eterna rodada
un solc infinatament trepitjat
que només enclotes inútilment,
sense sortida, sense nova llum…
surt, fes via, desfes-te del lligam
que et té esclau de la sènia
d’una vida fosca, sense principis
sense desig, sense horitzó….
Potser de tant fer la cordada ja no té ni voluntad, ni pensa...
ResponEliminaQuantes sènies hi he en el mon qe ens agavellen i no ens deixen escapar... Ulls tancat, ulls tapats amb els cabacets i anant donant tombs darrere el diner... Ja, fins que un desperta i ja no li queden forces per desfer-se del engany en que s'ha sotmés i l'han sotmes... Aton
Com sempre Zel, tocant la fibra!
ResponEliminaDeslliguem-nos!
Els lligams que sempre ens apreten...
ResponEliminaTornem a trencar cadenes, un cop més, a veure si ens en sortim.
ResponEliminaCadenes pesades, sens dubte, aquestes que descrius... esperem que es puguin trencar.
ResponElimina