Conèixeré els seus trucs
de guilla vella.
Reconeixeré,
des del prime fil
quan em vol enteranyinar el cor...
Aprendré quin és el mot
que m'envia al pensament
com a senyal inequívoc.
També de què està fet
allò que va construint
i que pesa i creix al mig de l'estòmac.
I aleshores excavaré canals de desguàs,
per abocar-hi paraules que m'alliberint la ment.
Deixaré que l'aire fresc
espolsi les teranyines.
Miraré de construir tots aquells somnis
que encara no han tingut temps de sortir.
I finalment, compartiré de ben a prop
les mirades i els somriures
dels que volen ser al meu costat.
És preciós, preciós, preciós... Estic emocionada, Carme :-)
ResponEliminaCada frase té un sentit importantíssim i profund... llegir-ho és, ja, alliberador, com els canals de desguàs que cites...
Buscaré aire fresc per espolsar les teranyines... i tant!!
I aquells que volen ser al meu costat, que ja hi són, en veure'm feliç, riuran també :-))
Em lleve el barret, Carme. Un poema i una imatge preciosíssims, així, en superlatiu.
ResponEliminaHas canviat el títol, Carme! :-)) i ara ja li has donat el toc magistral... Quan més el llegeixo, més m'agrada!!
ResponEliminaConstruir somnis!
ResponEliminaUn gran invent, Carme!
Em va semblar que necessitava aquest canvi de títol per a poder-se entendre millor. Ja que tu i jo ja ens havíem entès i Noves Flors també... però em semblava que podia interpretar-se malament. Si algú podia imaginar que podia haver-hi alguna persona al darrere dels meus primers versos ... donava un mal rotllo que no m'agradava ;)
ResponEliminaTens tota la raó, Carme!! Tu vas fer el poema per acabar amb els trucs de la tristesa que ens vol fer caure (i és magnífic!! m'agrada tant!!!) però si no es seguia d'on venia, doncs podia semblar dirigit a una persona i, clar, tot es podia interpretar malament :-)
ResponElimina