més avall, on el riu s’encalma,amb el camí mig fet, mitja vida,
l’aigua llepa i llima la llera, suau...
els còdols, rodons de tantes batzegades,
han perdut resquills, esbrabats i polits als gorgs
de la joventut primera, fogosos i punxants...
l’espera un camí tranquil, horitzó salat
recull d’aigües dolces i sal d’infinites llàgrimes
suors humanes, neguits, desficis
que el mar antic bressola i acull,
principi i fi de tota vida,
des del més remot i comú passat
Em fa una il·lusió especial, que aquesta nit, Zel, m'agafis el testimoni. Encara que no t'ho sembli (la virtualitat ja ho té això) he passat una tarda amb tu. Buscant-te en les teves fotos, construint moments. Si passes per la meva col·lecció els aniràs trobant. Bona nit maca!
ResponEliminazel,
ResponEliminat'agafo el camí mig fet, la mitja vida...
una abraçada!
Ostres, noies, estic disfrutant de tanta sensibilitat compartida... Carme, curiosa la vida, quan ens pensem...
ResponEliminaTotes les etapes de la vida tenen el seu encant... M'arriba un missatge de calma amb aquest camí tranquil en les darreres etapes...
ResponEliminaAi els gorgs de la joventut, quan el bany en el toll no miravem l'aigua estancada o brullen de la font que l'alimentava.
ResponEliminaAi records neguitosos amb frissor de nit calentes, sols, perduts en la fosca buscant sortida a nostres queixes i neguits ,,, Prou.Anton.
El riu com la vida , plena de llàgrimes i de vida!
ResponEliminaEn sabeu moooolt!