respondré al ventque avui s’enduú les llimones tendres
i engreixa el foc,i escampa el fum,
amb un prec silenciós
que guardi la força, i furient
empenyi ben lluny les males llavors
la terra clama bonança
només una alenada suau
per enfortir les tiges noves d’arròs
i després, una dolça calma.
com sempre, nina estimada, les teves paraules van més enllà...
ResponEliminaencara he d'aprendre tant...
gràcies amiga estimadíssima
:¬)*
Zel,
ResponEliminaAvui he pedalat prop dels arrossars, amb el vent que m'empenyia, amb els colors d'un cel com el teu, a prop teu , a prop del teu Montgrí!:)
Respondre al vent? Quan és suau, és mà que acarona, quan és ventot bufetada... odiada,
ResponEliminamillor que arribem a la calma.Anton.
Zel, el primer que m'ha cridat l'atenció és la preciositat de foto i que, intueixo que deu ser teva perquè sé que les fas maquíssimes... és ben bé el vent el que s'hi veu reflectit...
ResponEliminaI, en el poema, m'ha arribat molt aquesta petició demanant a aquest vent que empenyi ben lluny les males llavors... El trobo preciós.
i la terra que clami bonança...
ResponEliminabonic poema, zel!
bon diumenge!
Desitjo tant que arribi aviat la dolça calma...
ResponElimina