tu no ho saps, no cal... però...
la teva ombra és el meu abric a l’hivern fred,
m’aixopluga quan hi ha tempesta,
em fa costat en les nits tristes,
m’amaga el sol quan m’enlluerna
i m’agombola en temps feixucs
i m’embolcalla en les tristeses...
tu no ho saps...però t’estimo...
la teva ombra sí, i em correspon
la teva ombra és el meu abric a l’hivern fred,
m’aixopluga quan hi ha tempesta,
em fa costat en les nits tristes,
m’amaga el sol quan m’enlluerna
i m’agombola en temps feixucs
i m’embolcalla en les tristeses...
tu no ho saps...però t’estimo...
la teva ombra sí, i em correspon
Bonita reflexión, Zel.
ResponEliminaLa única que no nos abandona, nuestra proyección en blanco y negro. me recordó a las veces que uno habrá realizado figuras de sombras con las manos; un mundo de imaginación, y que sólo nosotros podemos transformar si sabemos usar las herramientas adecuadas.
La nostra ombra sap més de nosaltres que nosaltres mateixos ...i amb ela estem a recés!
ResponEliminaQuina paraula més bonica "recés"...
Bona nit Zel!
M'ha agradat tant que m'has inspirat i no és el meu millor dia, una abraçada...
ResponEliminaCaldria dir-li que faci el favor d'escoltar la seva ombra!
ResponEliminaClar que hi ha un sol o una llum que projecta l'ombra, però tu amb aquest ombra i penombra escrita et projectes més lluny encara...
ResponEliminaQuante llums fets paraula...i quan m'arriba aquesta ombra es transforma... Miracles. Anton,
Potser qui origina l'ombra arribarà un dia que també ho sabrá...
ResponEliminaUna preciositat de poema, Zel. Em recorda moments ja passats. Em porta més enllà del mateix poema.
ResponElimina