Així doncs trenquem cadenes,
acluca ben fort els ulls
i agafa’t de la meva mà,
confia amb mi.
Ajupat i salta amb totes les teves forces,
i ens enlairarem tant amunt,
que no ens caldran sabates.
Quan les teves parpelles,
s’obrin poc a poc,
iniciarem la dansa més dolça
i els núvols ens faran pessigolles.
he plorat amb molts somirures
un cel reflexat en un blau quasi mort,
Quin xiquet em va omplir les mans
amb la difícil grafia del destí?
Algú pot veure els desitjos
que em pugen per l’esquena?
Què falla en la memòria de la sang
quan es vessa més enllà dels seus camins?
Qui guarda els records de la infantesa?
On paren amuntegats?
Quant de dolor hi ha
en una queixa reprimida?
On va la vida
quan jo li done l'esquena?
No és una crueltat inútil
que la veu de la guitarra
siga a la punta dels meus dits?
On és l'equilibri entre el breu amor
i el llarg i innecessari oblit?
Existència que tant sols te sentit,
si tu ets en cada espurna de somni,
en cada esquitx d’onada,
en tot l’esplendor d’aquesta lluna
que em deixa sense ale.
Somio els teus ulls i els teus llavis,
escolto els teus infinits silencis,
la teva pell, en la meva pell
es fonen en un meandre
que flueix sense trobar-se.
Ben endins sento que el foc
del desig i l’enyorança,
m’estreny l’ànima fins al límit.
La lluna amb tot els seu esplendor
m’abraça amb la generositat
dels que saben del cert
que res més no queda.
amb tu veuré arribar el capvespre
La remor de núvols
És el teu triomf.
Amb la mà de la teua mirada 
he ressegui amb vosaltres molts paisatges
si vens al meu costat
