Acotxat per la remor de núvols
t'escolto en la carícia de l'aigua.
Et veig brollar i florir
amb la força d'una mirada.
Amarant-me de la sal
de les teues besades,
em dibuixes camins
com cançons de llum
reflectides en el deixant d'una gota.
I aleshores,
un cop més,
el somriure serà el triomf.
Com la neu més blanca
dels paisatges més estimats.
És magnífic :-)
ResponEliminaQuan l'he vist ja fa una estona també m'ha semblat que era molt més que un comentari.
En un sol poema ha trenat detalls de tots els anteriors :-)
Va, va que em fareu posar vermell!!!!
ResponEliminaUs ho torno a dir:
sou fantàstics i uns cracks!
Gràcies!
Ah! i pel detall de la foto!
Petonets dolços per tothom
:¬)***
Les respostes les tenim al cap, al cor, als braços ?
ResponEliminaIdeals, amor, treball...
A on dirigim el camí nostre
a les tres, a una , a cap...
........
Segueix la norma de ser preciós, Barbollaire.
....Anton.
La remor de núvols... em sembla tan bonic! Em pessigolleja l'ànima!
ResponEliminaGenial fa del parlar una poesia aquest home!
ResponEliminaHi ha alguna cosa més blanca que la neu?
ResponEliminaOooh! que maco Brbollaire!