he plorat amb molts somiruresm’he enmirallat en tels de tristor
he eixugat llàgrimes amb moixaines
i amb bofetades he vist créixer el meu amor
però avui contradiré els meus principis
que no n’hi ha prou amb amor sense eines,
ni amb somriures sense plors
la vida és un joc de cadenes per trencar
i de baules per muntar-ne
i jo no sóc mestra d’equilibris…
Quina força que tens, Zel, com tires tot endavant! "la vida és un joc de cadenes per trencar", sempre que no ens trenquen naltros mateixos!
ResponEliminaTens un nervi innat que t'estorar en tot.
ResponEliminaNo ets mestra d'equilibris, però tens que acudir a trencar les cadenes que ens tenen sotmesos i muntar les baules per fer altra cadena protectora dels teus principis... Savia lliçó... I qui no es troba en aquest parany, ratera que ens treiem del davant i hem de para l'altraa l que servim. Paradoxa per que la ment acudeixi a desentranyar aquest misteri,... Anton.
Si ens haguessin ensenyant a ser nosaltres mateixos, hauríem après la llei del pèndol, i a fer equilibris sobre el tauló de la vida, damunt la bola del món.
ResponEliminaJa no hagués calgut trencar cadenes. Hauríem estat lliures.
Ets mestra humana i dels sentimentse, seguem cadenes i no les encerclem.
ResponEliminaCom costa trencar cadenes! N'hi ha de tantes menes!
ResponEliminaEts mestra de petitons... segur que fas munts d'equilibris per fer-los somriure, perque entenguin les coses, perquè sàpiguen que els estimes :-)
ResponEliminaTambé les podem esborrar les cadenes. Moltes vegades ns empresonen l'ànima!
ResponEliminaUn petó ZEl!