Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu,
de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves coses parlem
i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
t'ho debia, ens haurien entés, segur.
ResponEliminaJo sempre poso un plat
ResponEliminaa taula pels absents...
Menta fresca voldria que no haguessis tinguts els motis per escriure aquest poema, però sovint la vida a més d'injusta, és despota...
Salut.
onatge
Un record per a la Maria Rosa, un pensament des de PERSONATGES ITINERANTS
ResponEliminaNo sé qui era, però un record per a ella també.
ResponEliminaUf aquest poema.
ResponEliminaM'uneixo al record de qui no pot seure i llegir amb nosaltres...allà on siguis, encara ets aquí...
ResponEliminaquina meravella recordar així als que ja no hi son fisicament...pero que sempre ens acompanyen en pensament...
ResponEliminapreciós, si senyor!!
Bones de nou,
ResponEliminaet visito per donar-te les gràcies. Avui us he dedica un petit document en format vídeo fet amb bones intencions i per tenir un record d'aquests dies.
Ens llegim els propers dies. Prometo entra en calma als blogs adherits i fer una bona ullada. Tenim u nivell molt alt a Catalunya amb els blogs.
Per cert et deixo aquí el correu per aquells que s'han adherit i que jo no en tinc constància per tal de fer l'enllaç. 100anysdestelada@gmail.com
Moltes gràcies.
Muakisssssssssssssssss
hola che como estas espero que bien yo aca recorriendo este exelente blog y deseandote la mejor de las suertes que sigas con el mismo trabajo y esfuerzo era eso nada mas ha y te espero en el mio chau suerte
ResponEliminaUn pensament per la Rosa Maria i una abraçada pels seus amics i familiars. La vida és molt capritxosa, i l'hem de viure amb optimisme mentre puguem.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDeberia aprender a leer catalá solo para enterder mas tu otro blog...
ResponEliminaPor cierto no me deja comentar...seria porque se me caia la baba????
Bonito, tierno, lástima que me cueste tanto entender el idioma. De todas maneras entiendo el concepto del escrito. Beso despues de tanto...
ResponElimina¿Y quién no gustaría de disolverse en esas pequeñas cosas?
ResponEliminaUn saludo!
Hummm, me encanta como suena; no estoy seguro de entenderlo todo todo, pero en el esfuerzo, que bien suena, estoy de acuerdo en no hablar de penas.
ResponEliminaAbrazos
ResponElimina«¿Qué es el ser humano sino un niño
descolgándose del trapecio celeste?»
Belmar
Hola, desconegut amic. He trobat el teu blog a través del blog de l'amiga LUCRÈCIA DE BÒRGIA, sembla que amiga comuna.
ResponEliminaPerò el motiu de deixar-te l'escrit és només per deixar constància de l'emoció que m'has provocat al llegir el poema. És el mateix poema que jo vaig elegir per posar-lo darrere de la foto de la meva única germana que ara (el dia 14 de desembre) farà tres anys que va morir amb 32 anys d'edat.
Pense que només amb poesia ens podem apropar a aquelles persones que ja no estan entre nosaltres; amb poesia i amb música, la música i els poemes que només poden sortir dels nostres cors dolguts, de les nostres llàgrimes callades i, quasi sempre, solitàries. El dolor restarà sempre, però ens queda el consol de les paraules.
Per cert, m'he afegit al llistat de seguidors del teu blog. Si és del teu gust passa't pel meu.
Salutacions cordials.
vicent.
Difícil para mim entender o idioma.
ResponEliminaCadinho RoCo