El joc ja no és només joc.
El joc s'ha tornat un mirall
de diamants,
una teranyina de passos silents
que cerquen l'home que posa els carrers,
cada matí,
per a la gent desperta que gira cantonades
cercant alès líquids i ulls tranquils.
El joc ja no és només un joc.
El joc és un cel de passos quiets
velats per la calitja d'un somni
que es filtra per les escletxes
de la persiana.
En el besllum de la teva pell
el joc s'acaba, com tots els jocs.
Arriba la infinita nit assolellada
assedegada de la sang de l'existència.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Ostres què bo!!
ResponEliminaM'encanta!!
M'agrada moltíssim això de cercar l'home que als matins posa els carrers... el cel de passos quiets...
Magnífic!! :-))
en el besllum de les pells...
ResponEliminaun poema visual...
fantàstic, joan!
Com tot, els jocs també s'acaben, com tot, el teu escrit, impressiona.
ResponEliminaI tan bonic que és jugar!
ResponEliminaS'acaben els jocs,... Hi deu haver records que queden en la pell, en els dits, en el pensament, en el cor...Anton.
ResponEliminaM'agafes el relleu de la millor maner a que podria imaginar. Gràcies, Joan, és un poema preciós.
ResponElimina