Nostàlgia (III)(de deomises)

[Intentant seguir l'Anton]


El núvol traça
Blancs camins insondables
Amb fil de seda.
Només tinc l'esperança
Que sàpiguen guiar-te

Cap al retorn de joia,
La fi de la tristesa.


d.

RERE EL TRAÇ...

Seguint l'Efri...

....

Rere el traç de ta última peuada

percebo teu alè, teva mirada,

ta presència difuminada...

On ets? on ets? On ets ?...

Em veus i em contemples

callant el teu secret... ?

Jo imploro canti ta veu clara,

que ajoqui en mi com ocell,

però, ni el ventijol l’apropa

ni la tempesta feliç flueix...

Amagada darrere nuvolada

et tapes...? Escasseja teva llum

i no puc caminar per l’aigua

del riu del desig que em du a tu.

Ha desaparegut silent, callada,

la rialla que em conduïa ...

i...,ara, la tristesa em mira als ulls.

Traçant un traç

Traçant un traç amb petjades amigues
damunt la neu gelada de l'oblit.
Pintem traços profunds amb solcs tendres
i cada solc aboquem llavors de memòria.
Reomplim l'oblit amb imatges i sons
refem del tot l'esvoranc i fem créixer
Altre cop la vida traçada a forca d'esforç
altre cop el record esborrant la tristesa.

Traç i lletra

(seguint a zel i a fanal blau)

L'oblid profund,
la foscor extrema,
el buit constant,
el gust de metall i sal.

Quan el gust, el buit
i la foscor i l'oblit
em signin els sentits,
quan siguin eix al cervell,
vull lliscar i ser veu
a l'hàlit del poema,
vull ser traç i lletra,
vull ser mot de vespre,
color tot definit,
salabror encesa,
llum d'estel a la nit,
alè especiat de poeta.

I al matí, paisatge
amb polsim d'amor i terra.

Es despertà, però,

a punta de dia,

i encara hi trobà

un paisatge.

la cara fosca

“Així amanyagaré el teu cos...”
li deia, i s’acostava, i el pressentia
només que no hi havia als seus ulls
allò que la boca deia
ni a les mans allò que prometia
quan, amagant la mà rera l’esquena
l’únic desig que tenia
no era fer de dos cossos un,
allò que, obsessiu, perseguia
era ensorrar el meu, a l’únic son
etern, a l’oblit profund.

(seguint Carme, en contrast)

Com l'amor

Com el dia estima la claror del sol
així jo vull ser un,  amb tu

Com el riu batega  en l'aiguabarreig
així  et busca  el meu desig

Com  l'herba  desitja la pluja
així  t'estimo i et  rebo en mi

Com la brisa suau damunt  la pell
així  amanyagaré  el teu cos.

Pèrdua [Efemèrides II](de deomises)

[Intentant seguir la Dafne]


Perquè la memòria salva mots i melodies,
Absències fetes presents i vides dedicades
A l'amor i a la terra, a la llibertat i a la justícia.

Perquè conserva la llum i l'harmonia dels dies,
La dolçor d'un cor novell i de boques besades,
La brisa entre els cossos quan ve la carícia.

Perquè no malmet el cel ni la mar ni el temps
Que s'ha viscut amb la joia d'una cançó bella,
Que lluita contra tot el que s'interposi entre
L'home i el camí a recórrer, aquest verí d'ofidi

Que corromp l'ahir, l'avui i el demà, ensems.
Perquè la memòria ens retorna la vil estella
De la teva pèrdua, que ens burxa el cor, al centre
De l'existència, sabem que encara ets aquí, Ovidi.


d.

MELANGIA

Avui en faries 70,
però ja en fa molts que vas marxar,
tot un poble et recorda,
i esmola un somriure
pensant en el teu esperit de llibertat.
Per molts anys Ovidi,
siguis on siguis,
ací et mantenim
i en les Itineràncies Poètiques
d'aquests blogaires
et volem homenatjar
perquè perdures en la nostra memòria
i ens segueixes fent bategar!!!

(seguint deomises)

RETROBADA

El teu somriure
em fa feliç,
desperta l'esperança
i desfà dubtes.

Estació

Pregària/Carícia (de deomises)

[Intentant seguir l'Elfreelang]


Voler, tal volta,
Errar d'hora i de dia
Perquè no torni
Aquesta melangia
Pel bes, per la carícia.


d.

El tren arriba ( seguint a Dafne)

El tren arriba
tu te'n vas.
Puges i em mires
fas adéu amb la mà.
Engeguen motors
el cor s'accelera
corro per l'andana
ja no et veig
caic i m'aixeco...
Algú em tusta l'espatlla
no és cap somni
has baixat...
Ens havien errat d'hora i de dia.
Ara sabem que el proper tren
tardarà.

JA TE´N VAS!

                                                       El darrer tram d'escales
                                                       anuncia el teu destí;
                                                       en solitud, silenciós
                                                       vas pujant cada esglaó
                                                       mentre l'ofec t'atrapa,
                                                       però el teu coratge
                                                       encara no s'ha fos.
                                                       M'allargues la mà,
                                                       em mires i em dius:
                                                       "nena, això s'acaba",
                                                       el meu tren
                                                       ja és a l'estació!

(seguint la Marta)

M'ESCALFO EN TEU NEGUIT

3 – 2 -12

M’escalfo en teu neguit

que se’m mostra a tothora.

-On ets, on vas, fem tal cosa ?

I junts ens hi abraçàvem

a la taleia amb tot delit.

Ara, m’esperones,

et veig propera

collint-me les mans.

-Tirem per aquí ?...

I sense saber on puc trobar-te

et sento immensament en mi.

Destí

(intentant seguir a l’Isabel)

Abans d’arribar a destí et vestiré de carícies

i et pentinaré de petons, llavors,

ballarem a ritme de l’amor

i no hi haurà cabuda per a res més.

Ressonaran per tot arreu els sentiments,

i anirem de bracet amb les butxaques plenes de felicitat,

fins que la terra que hem trepitjat ens oblidi

perquè haurem arribat a destí.

Esclati la joia

(segunt a Pilar i a Laura T. Marcel)

Esclati la joia,
juguin els ocells,
cantin les sirenes,
niïn als cors els estels.

I per a cada vida,
que sigui llarg el camí
amb desnivells, brogit,
giragonses, rètols i cruïlles
abans d'arribar a destí.

Caliu

...seguint a la Pilar

A la finestra, el caliu del foc
dibuixa un alè de mandra.
Amb el dit hi perfilo un cor
amb regalims d'aigua...

Esclat

Seguin a Laura T. Marcel

Esclati la joia,

del pensament silenciós que ens acompanya.

 En la solitud de la nit d’hivern,

saltin les guspires que escalfin el fred

en els espais que tenen gust de records.

Al lluny,

centellegen ocells volàtils

que ens xiuxiuegen el camí

contra les inclemències del pas del temps.

FUGITIU

S'enfila ufanós sense manilla,
esborra amb neu la seva petjada,
vol fer-se invisible, vol ser lliure.

Llàgrimes apàtrides (de deomises)

[Intentant seguir la Laura T. Marcel, respectuosament]


He vist les llàgrimes del pare, la tristesa
Més amarga que pugui existir al món, i he escrit
Versos d'elogi a l'arada, al cereal, al terròs.

He volgut que transcorri el temps depressa,
Que vinguin els fruits de la feina, que s'eixugui
El rostre patern i desaparegui el plor, per rebre
El moment de la joia i del retorn a la terra.


d.

La mare terra

(Seguint Cantireta)

Pentina la terra
i l'engalana.
Treballa ufanós
contra les inclemències.
Prepara el terreny
per plantar llavors.
I espera pacient
que passi el temps,
que segueixi el curs,
que el procés culmini,
que les sorpreses siguin en tot cas grates
i que finalment esclati la joia,
collint el fruit,
el premi merescut
a la feina ben feta.
(En homenatge al meu pare que està ara molt delicat i que plora per no poder tornar a la seva terra)

Clepsidra, com l'hidra,
manilla d'aigua.
Petja la platja,
i la fa mare,
petxina, i la pentina.


( seguint la Carme R. i la Isabel )

Períodes (de deomises)

[Intentant seguir la Carme R. i la Isabel]


Enteranyina
El paisatge, clepsidra
Del temps que marxa:
Hores i petges sobre
La platja de la vida.


d.

Petjades

(seguint Carme)

Esborrarà el vent les petjades a la sorra,
s'endurà el mar tants records a les seves profunditats...

Aixecarà passarel·les, dics i ports la constructora
fins canviar el mapa del món que havies trepitjat.

Un dia qualsevol giraràs el gest enrere
i aquell teu -nostre-vell paisatge, ja no el reconeixeràs...

Rescataré

Rescataré,  del pou dels mots,

tot  els  que necessitem per 

construir el nostre món.

Amb  la paciència  infinita

de recompondre'ls un a un

fins que tornin a tenir  significat.

Com l'aventurer entre les dunes d'un desert

que  guarden  tants  secrets i tants perills.

Sense  treva  ni desconhort.

Seguint  les petjades  a la sorra

que hem deixat en el nostre llarg viatge.

Entre tots

(Seguint deomises)

Com l'aventurer entre les dunes d'un desert,
com el vent que oneja el blat verd de maig,
com el silenci que la lluna de nit traspua,
com el blanc del gel que ja és transparent.

Com el goig de la primera flor del roser
com la música d'un rierol sense esquers,
com la increïble saviesa de l'aranya o l'abella,
com el raïm que al vell cep va creixent...

Com la virtut que un dia s'esberla,
com oblides els llibres que a la vida has llegit,
com els teus ulls van ara de passeig per aquí,
així el poema va traient del pou dels mots
idees rimades per fer versos escrits entre tots...

Importància (de deomises)

[Intentant seguir la Pilar]


Del joc i del foc, com una guspira
Estiuenca que reclama la seva presència
I importància, m'he banyat en el badall
Del matí bellíssim, en l'excelsitud del verd

Perquè el poeta no mori en silenci
Ni el pintor enmig del caòtic garbuix
D'una pintura rebel que no vol néixer

I recorro el pati on vaig créixer
Amb els genolls pelats de la innocència
Perquè la curiositat en tot moment em venci

Com l'aventurer entre les dunes d'un desert
Que vol ser explorat, com l'olor del marduix
Que anhela ésser flaire barrejada en el ball
De la brisa que pentina el record i el regira.


d.

Brins de llum i caramel

Dibuix de Carme Rosanas

És el teu quadre un poema
que amb les seves formes gràfiques dialoga amb mi,
atrapant-me
en la sorpresa de la llum blanca, fugaç,
que s'esvaeix en traços eteris en la llunyania.
Sento l'encanteri mil•limètric;
del joc de llums i colors
de vistes vívides,
de teulades vermelles,
de troncs vincladissos,
de verds aeris que sembren l'aire,
de brins de llum i caramel.

M'escalfo les mans

  

De la foto de Fanal blau

Fa  fred  però  res  és  mort

i aquest  caliu que no s'acaba...

Hem fet  un foc i jo m'hi acosto.

I  ha  plogut tant que les rieres plenes  

s'han endut totes les  flors.

I ha fet  tan fred que el món

ha quedat  cobert de neu gelada.

Però res no és  mort, 

i m'escalfo les  mans.

Només  de  calidesa,

 a les  galtes  em torna el somriure.

A LES GALTES EL SOMRIURE...boli ràpit pintat

2 – 2- 12

A les galtes el somriure

sortint-ne

de l’instant del fred.

Fred que el vent porta.

Fred que no es vol intern.

I,... el somriure

Treu l’esperit al carrer

I ens clama i exclama :

-Per què vols el fred ?

PARTE METEROLÒGIC


Fa fred, però res és mort.
A les cinc, just quatre volves de neu,
una enfarinada breu
que en no res glaça els carrers
que, poc a poc, van despertant.
Però res és mort,
ni avui el fred ho mata.
Des d'aquí i des de lluny
m'arriba l'escalfor
com una manta de llana.
La predicció
és de la veure't somriure
i abrigar-te les rialles.

El fred, la mort

la gelor i el desconsol

la solitud del desamor.

Torna a florir

s’omplen els ulls de colors,

tu segueixes en mi.

Torna la vida

s’il·lumina  tot de nou

avui, surt el sol.

seguint a la Marta

Quan hi penso

(Intentant seguir Deomises)

Sense pensar mai en la mort,

hem omplert la vida de colors

Però avui que les llàgrimes

es despengen dels meus ulls,

vull retallar tots els colors viscuts

per penjar-los en el meu cor

que plora la teva mort.

Exèquies (de deomises)

[intentant seguir la montse]


Resistir més enllà del fred
I del desert i dels cops
Que vinguin al llarg dels anys
Com una flor que busca el sol
I creix vers el cel i bleixa
I anhela tenir nous tanys.
Sense pensar mai en la mort.


d.

RESISTÈNCIA

Poblant el silenci

sense finestra

el banc és el meu llit

els cartrons són els llençols

per tauleta tinc un pot  

i de sostre el cel llunyà.

Aquesta nit  gèlida 

sense estels

la lluna m'acarona i

em dóna força per resistir

com la flor de neu

dalt de la muntanya.

Tinta

Seguint a la Carme

Darrere la pluja freda,

tinta invisible

escriu el meu oblit,

al costat de la boira

que emmordassa al temps.

Finestra endins,

la nota més alta,

cau del pentagrama

poblant el silenci.

Somni del 62 ( seguint la Isabel)

En els retalls de la finestra
veig el somni boirós del 62
sembla que el pol nord se'ns tiri damunt
amb vent gelat i volves de neu
em retorna la infantesa
no fa fred entremig de tanta calidesa!

Obriu la finestra!

(Segueixo a Imma, deo, Anton, Carme i Fanal Blau)

Obriu la finestra!

Que entri a casa la llum

primera de l'albada,

l'espectacle de la pluja neta i freda,

i després, la blancor exquisida de la nevada.

Obriu-la! quan la tingueu oberta,

veureu paratges de la vostra infantesa

retallats pel record als vidres de la finestra...

Volves de neu

i el foc xiuxiueja.

Silenci blanc. 

Nívia nostàlgia (de deomises)

[intentant seguir la Carme Rosanas]


Blancs peus immòbils
Que no paren de dansar
Giren i giren al meu voltant,
Rotllana immaculada.

I el fred és goig
I batec de vida per al rostre,
Flocs que s'escampen i corren
I s'entortolliguen.

De bon matí, desperten
El silenci dels arbres, brancam
Desfullat i nu,

I augmentaran
La lluïssor del sol d'hivern,
I em recordaran a tu.


d.

Neu

Un matí  blanc
floquets de neu  que  dansen,
semblen perduts
s'agafen a les branques
sorpresos  en ple  vol.



(seguint  els  floquets  de l'Anton)

PETONETS DE MARE

Petonets de mare
que es brinden amb deliri
arxivant besades a la terra.

Floquets de neu que voleigen
fent coixí i flaçada tova
com abraçada dilecta.

Esperant

Espero i enyoro

les grans abraçades

aquelles que em daves.

La brisa, ja em calma,

sento el teu aroma

que renaixent torna.

Obro la finestra,

la teva figura

dibuixa la lluna.

fotografia de la red.  poema Imma


(segueixo a la Roser)

FLORS

( intentant seguir deomises)

Flors del matí

cobertes de rosada,

flors del migdia

el sol les ha daurat,

flors de la tarda

gust de pa amb xocolata,

flors del capvespre

tornassolades, belles,

flors de la nit

alegren el meu llit...

M. Roser Algué Vendrells

Migratòria (II)(de deomises)

[Intentant seguir la Carme Rosanas]


Un cop més tornes,
Passes de llum, esparsa
Flor de la tarda.
I deixo els rojos llavis
Teus en la meva gana.

Cruïlles vàries
Cap als teus braços,
On emparar-me.


d.

Des de la finestra

Des  de la finestra  alena, només
el meu sospir...
Aquest sospir  com aire nou
que m'explica un cop més.


Sento la pluja freda
que  ho banya  tot
ànima endins,  la deixo entrar
i no em gela  el cor
la puc  sentir i  em  reviscola.

Hi ha un cel llis, ras, gris,
sento la fredor que cau
silenciosa
el fumeral de la xemeneia veïna
acarona la teulada.

Com si fos aquí, sento
bordar el gos sense delit
sembla que flaira l’aire
Des de la finestra alena només
el meu sospir.

(imatge de Google) seguint Montse i Rafel

RODA QUE RODA

Foguera de llum
vola el vers fumejant,
escampa la seva màgia
i floreix de nou el poema.

Paraules en la cendra

(Seguint la Isabel)

Seràs la llum,
mirada de foc
que espeternega
en mots abrivats.
Més resto atuït,
quan desapareixen
les teves paraules
com cendra en el vent.

De la fredor a la calidesa

(Seguint la Laura T. Marcel)

De la fredor a la calidesa

omplint la sala d'aromes i espècies,

la llar, a la cuina, de llenya

i la teva mirada de foc, arreplegant tendresa.

Pujaré escales amunt

com puja, sense passes, el fum:

seré ja fantasma. I tu, la llum.

Eriçant la pell

(Seguint a la Pilar)

El gebre sobre les fulles,
l'ànima encongida,
el cor callat,
la joia reprimida davant
l'enboirinat paisatge.
Ni respirar fins a casa.
I llavors, esclat tèrmic,
reviscolar-se,
treure ja l'innecessari abric,
desprendre's de les capes,
fins l'última, fins la nuesa
que eriçant la pell
mostra el punt d'inflexió de la fredor a la calidesa.

Brodat

Seguint a la Carme

Finíssims fils cristal•lins
reclamen la unió dels llavis
que es separen lentament,
eriçant la pell,
fent-los sentir la dolçor
de més  brodats en la boca

Síntesi (de deomises)

[intentant seguir l'Helena Bonals]


Hi ha suficient temps per resumir
Tota una vida de paraules i imatges,
Per deixar a la intempèrie idíl·lics paratges
On la joia de viure és melangia de l'ahir?

Hi ha, potser, camins que cal travessar
Amb ferris peus de plom i passes fermes
Per evitar tristors eternes i llàgrimes ermes
On la clemència ni existeix ni vindrà?

Digues-me, amor, amor, hi ha prou existència
Per abastar la passió que avui m'ofrenes
I no caure en l'ombra del silenci i l'absència?

Tindrem dreceres per evitar el trànsit ingent
D'un rebombori que suma noves denes
Al rosari fosc d'enyorar-te en tot moment?


d.

Pas zebra

Inici i final,
blanc i negre,
llum i foscor,
empatia i abstracció,
clàssic i barroc.

El terme mig,
la síntesi,
sempre
inaferrable,
invisible.

[seguint Elfreelang]

EL BES

Seguin..a Pilar.


L'angoixa la desperta
ha estat un somni,
al costat el seu marit
la besa.

Abraçada

Seguint a l'Anton

S'abraça al marbre,

el xiuxiueig del record,

que llagrimeja.

Dura és la queixa,

del tendre bes de l'amant

que la desperta.

Cintruénigo (de deomises)

[intentant seguir l'Anton]


Subtil besada,
Cabells negres de negra,
Clara atzabeja.
En terra estranya aleno
Núvols, flaire de mare.


d.

JAU EL MARBRE

1 -2 – 12

Jau el marbre rosat

vel transparent cobrint-lo.

Protecció? Subtilesa ?

El vel, boira que acarona

somnis i records. Fantasies

que es desclouen amb el contacte,

amb el bes protector, subtil.

Cor de poemes

Lliscaven el mots,

s'obrien pas al golafre món

 de la nit i les tenebres.

Eren veu i silenci,

eren màgia, eren so;

són, ara i adés, cor de poemes...

Van surar  els  llavis,
sense  gairebé  tocar-se,

mentre lliscaven  els mots

que acaronen l'ànima

i  escrivien,  amorosos i rebels

tots  els  tresors per descobrir.

T'escriuré amb traç de llum,
mentre el lliscar dels mots
et duu el perfum de la tinta
que escriu la teva pell
en els fulls del desig,
amb lletres d'or i argent.
Com un tresor a descobrir.

No era pas la flor,
sinó la llum del teu bes,
qui surant lleument
em perfumà la boca.

La flor d’estaca

si la natura envegen

sobresortiran.

Sota el cel

I és el dolç balanceig

de la roda del temps

que ens dibuixa la rima.

És el vent, és la brisa,

és el fred de l'inici de febrer

que ens recita a l'oïda poesia.

És la nit, és el gest,

és el mot, el silenci i la vida

que reneix -és el temps- sota el cel...



(seguint zel)

blancs i muts

amb un molt de fred i un poc de neu

s'han badat les flors
dels ametllers

(roda la roda del temps)

muts que ja no ho són

els blancs pètals s'han tret la son

i onegen bandera de pau, blanca...

(camins que ja hem caminat persistents en la memòria)

(seguint les dues princeses i en Deo)

Dissipant la cendra

Fotografia deFanal blau



 

Han florejat els lliris dins la negror del temps
la nit és ben de nit
el dia un vel de cendra i el camí resta ocult
celat entre basardes.
Però jo us dic i em dic i esprem la voluntat.
No hem de témer la vida
desarrelem la por
l'alè de poesia fecunda les paraules
amb potents crits de blau.
Amb els colors del mar tenyirem la foscor.

Poètica (de deomises)

[intentant seguir l'Elfreelang]


Comença, com qui llisca per sendes de gel,
Una nova aventura amb estrofes lligades
Al sentiment aliè que ens agermana.

Vindran esperances i desigs, joia i anhel,
O tristeses compartides. Mai endebades.
Les plasmarem en torns mentre duri aquesta gana
De fer cadenes amb baules belles de paraules.


d.

Inici i final

Tot inici acaba
tota fi comença
com la flama
que s'apaga
versos renascuts
de la cendra.
In itinere les  itineràncies
canviaran o mudaran
però mai emmudiran

Inici

Prest, aquest  any

han florejat  el lliris.

Volen desvetllar

amb els seus crits de blau

els ametllers que dormen.

Comencem!

AQUESTA  NIT  


A LES  12:00

COMENÇA LA RODA DEL 


FEBRER 2012

25 anys sense Foix

Arribo tard,  però  em sabia  greu  haver  oblidat  les  Itineràncies  per  aquest  homenatge  a  Foix.

Un sonet  de  De  sol i de  dol...  un que no he llegit  avui,  als  homenatges .

Saber narrar  en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i sense esforç

Rimar bells mots  amb el ritme dels cors

Amants  o folls; i gens fantasiós.

- Oh dolç fallir!- coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors

Reprendre  el tot, vital  i rigorós.

Saber sofrir sense  llanguir, i amar

sense  esperar, i essent ardit, del segle

Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà.

Viure l'instant i obrir  els ulls al demà

Del clar  i l'obscur seguir normes  i regla

I en mig  d'orats  i savis  raonar.

Homenatge dedicat  a tots  els orats  i savis,  que volen viure l'instant  i no tancar  els ulls  al demà.