De la foto de Fanal blau
Fa fred però res és mort
i aquest caliu que no s'acaba...
Hem fet un foc i jo m'hi acosto.
I ha plogut tant que les rieres plenes
s'han endut totes les flors.
I ha fet tan fred que el món
ha quedat cobert de neu gelada.
Però res no és mort,
i m'escalfo les mans.
Només de calidesa,
a les galtes em torna el somriure.
Com que de red i de somriures n'hi ha de molts calibres...
ResponEliminaMiro d'apartar tots els freds i quedar-me amb tots els somriures que habiten per aquí, unint-se i esclatant en riallada i assabornt el bo de l¡alegria encara que no la tinguem ben fermada per motius ovis.
Tu a la lluita i nosaltres, almenys jo, seguint-te. No paris que em dona força i tots necessitem l'alè que ens ressuscita. Anton.
Quina preciositat tot plegat, Carme!
ResponEliminaAgraïments i somriures!
Sota el fred sempre s'amaga la vida, que vol renèixer.
ResponEliminaAnton, si això et dóna una mica de força, m'alegra perquè te la dec. Tu sempre n'has repartit molta i molta, de força.
ResponEliminaGràcies per ser-hi.
Fanal blau, somriures compartits, bonica.
Sempre, Pilar. Tens raó, encara que no la sapiguem veure.
Res no és mort, mentre que algú en parli, que ens recordi, que faci viu el que som, tot i que la nostra presència ja no hi sigui!!!
ResponEliminaEl record evoca els qui estimem, i ens conforta tenir-los a la vora, i ens retorna el somriure del què vàrem viure!!!