Rescataré, del pou dels mots,
tot els que necessitem per
construir el nostre món.
Amb la paciència infinita
de recompondre'ls un a un
fins que tornin a tenir significat.
Com l'aventurer entre les dunes d'un desert
que guarden tants secrets i tants perills.
Sense treva ni desconhort.
Seguint les petjades a la sorra
que hem deixat en el nostre llarg viatge.
Carme, et segueixo per la sorra...
ResponEliminaDel joc i del foc i el llarg viatge porten ressons dels grans poetes que ens són mestres (almenys a mi...): Carles Riba i Miquel Martí i Pol.
ResponEliminaBell, Carme, paraules càlides en una tarda hivernal...
d.
Sempre he pensat que ens calen mots nous per poder anomenar sentiments, sensacions, emocions...Tal vegada algun dia s'inventin o es rescatin, si és que algú sap on son.
ResponEliminaAmb paciència i sense treva, Carme!
ResponEliminaInsistents, sempre!
Un petó de bon dia!
Cada dia rescatem mots, i els convertim en l'essència que ens dóna aquest vincle entre desconeguts, i fa que ens apropi, ens fa sentir el que som, i fins i tot compartim les alegries i trisèries de la vida, amb paraules extretes del nostre pou!!!
ResponEliminaPreciós!!!