Pentina la terra
i l'engalana.Treballa ufanós
contra les inclemències.
Prepara el terreny
per plantar llavors.
I espera pacient
que passi el temps,
que segueixi el curs,
que el procés culmini,
que les sorpreses siguin en tot cas grates
i que finalment esclati la joia,
collint el fruit,
el premi merescut
a la feina ben feta.
(En homenatge al meu pare que està ara molt delicat i que plora per no poder tornar a la seva terra)
Un homenatge preciós al teu pare, de segur que està ben orgullós de tu i de sentir-se tan estimat.
ResponEliminaJa havia començat un poema amb la paraula manilla,ara i afegeixo ufanós.
ResponEliminaVeig que aquest poema és especial per tu, felicitats.
Jo he penjat el meu seguiment, penso que ens trepitgem... però sense problemes eh? ;)
ResponEliminad.
Quin homenatge més bonic!
ResponEliminaSentir-se estimat consola de tos els mals...
Tagafo "esclati la joia" i et segueixo.
ResponEliminaPreciós i entendridor homenatge.
Preciós, Laura!
ResponEliminaT'acompanyem aquí!
Una abraçada!
Lloança a la terra, que ens dóna el ser, i alimenta l'espera per quan tot s'acabi, i no calgui el plat a taula!!!
ResponEliminaEl treball de la terra dóna molta joia, veus que la teva feina dona fruit. (algun cop es clar també et dona alguna mala collita. El teu treball Laura et dona aquestes poesies tant sentides.
ResponEliminaLaura, les llàgrimes del pare, seran una bona saó per la terra i aquesta li agrairà la dedicació i l'estimació de tants anys amb una bona collita...
ResponEliminaUna abraçada,