Entortolligats a l'espera
de celebrar el dia especial,
no veiem les petiteses escampades
com espill de llum natural.
diumenge, 21 d’octubre del 2012
Per les parets del tant li fa
La vida, s'hi arrapa amb força.
Em pregunto si esllavissar tendreses
és posar tendresa als llavis?
Una poderosa heura creix
té cor, cos i també canta:
" per les parets del tant li fa,
plouen somriures , ¿no valen més
les nostres vides que les vides
etèries de les cotitzacions?
tenim riquesa, comptem
les abraçades amb escreix!
superàvit d'afecte!
dèficit de mala llet!"
i per l'espiell veig llum
d'un fanal d'espills blaus
( intent de seguir-vos Cantireta, Zel, Carme, Deo, Fanal Blau)
Em pregunto si esllavissar tendreses
és posar tendresa als llavis?
Una poderosa heura creix
té cor, cos i també canta:
" per les parets del tant li fa,
plouen somriures , ¿no valen més
les nostres vides que les vides
etèries de les cotitzacions?
tenim riquesa, comptem
les abraçades amb escreix!
superàvit d'afecte!
dèficit de mala llet!"
i per l'espiell veig llum
d'un fanal d'espills blaus
( intent de seguir-vos Cantireta, Zel, Carme, Deo, Fanal Blau)
DIU QUE TANT HI FA
De sang i vida
puja el color a segrestar-la
i ella, manyaga, diu que tant hi fa.
L'amara de roig encès
mentre els dies moren
en la certesa de la paret,
i de l'hivern, que la mata,
suaument, com amant sota la manta.
Aquesta heura té cor.
Et deixarà sospirar
fins a la propera abraçada.
Seguint la meva estimada Fanal ;)
La vida, s'hi arrapa.
Petites i efímeres alhora,
s'arrapen a la vida.
Mentre, s'entortolliguen, entre colors,
amb minúsculs tirabuixons.
Germanor tardoral.
A l'escorça,
malgrat les ombres,
espill de llum amiga.
La vida, s'hi arrapa.
(seguint la Carme, i la resta de companyonia tardoral)
dissabte, 20 d’octubre del 2012
L'espill de llum
(seguint Zel i els comentaris filosòfics de tots)
El teu respir l'aire ressuscita.
Obro comportes i deixo anar el doll.
Petiteses escampades, menystingudes...
I la germanor que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita i efímera com tot.
Reflexionar me'n canvia la mesura.
L'espill de llum amic, ens multiplica.
Obro comportes i deixo anar el doll.
Petiteses escampades, menystingudes...
I la germanor que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita i efímera com tot.
Reflexionar me'n canvia la mesura.
L'espill de llum amic, ens multiplica.
Renúncia (de deomises)
[seguint la zel
i en honor a la nostra amfitriona, Carme Rosanas!]
Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.
Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.
Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.
Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.
Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.
Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.
Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.
d.
resposta
Quan s’esllavissen les tendresses
deu ser, potser, que n’has donat tantes
que l’entorn n’és massa ple
que tu no saps d’estalvis, en això de donar
amor i companyies, i si que val
el saber-te a prop, quan tot és fosc
i sembla que s’ha perdut l’olor de germanor
Allà, al mur on s’estavellen les males rauxes
fa de bon trobar un espill de llum,
la teva
(seguint Carme)
No val la meva vida
més enllà de petites quotidianitats.
Més enllà del tot està bé,
més enllà de la vida,
malgrat tot, és bonica.
S'estavellen els invents màgics
en murs invisibles
i s'esllavissen tendreses
barrancs avall.
No val la meva vida.
O potser sí... qui sap...
però aleshores
té un valor que no m'importa.
Més enllà del tot està bé,
més enllà de la vida,
malgrat tot, és bonica.
S'estavellen els invents màgics
en murs invisibles
i s'esllavissen tendreses
barrancs avall.
No val la meva vida.
O potser sí... qui sap...
però aleshores
té un valor que no m'importa.
abandó
Un tresor en un mapa, una illa d’abandó
desterrats hi dormen sols
els somnis de companyia, en sóc ostatge
malgrat el meu desfici de perviure
no en guarden ni volen cap record,
ara és cert, no n'era digne
no val la meva vida, no és cap tresor...
(seguint Deo)
Distància (de deomises)
[seguint l'Elfreelang]
Una illa, un mapa, un tresor,
Que és el teu cos, i el meu cor
Llest per a l'abordatge
I per a l'aventura
De cercar enmig de la ruda
La resplendent flor muda
De la vainilla, l'ostatge
Que sóc volent-la segrestar.
Una illa, un mapa, un tresor,
Que és la teva pell, el record
Que ni la distància no atura.
I el mot pronunciat ajuda
A pensar en el demà,
Que en els teus ulls s'escuda.
divendres, 19 d’octubre del 2012
Va in illa.....
Vainilla en el record
derroc de somnis
victòria de dolçor
derrota de dracs
i corders d'ulls grossos
Va en un bot de goma
el record d'un batut
de vainilla en illa
del tresor d'infantesa
derroc de somnis
victòria de dolçor
derrota de dracs
i corders d'ulls grossos
Va en un bot de goma
el record d'un batut
de vainilla en illa
del tresor d'infantesa
INFANTESA DE VAINILLA
Pelegrins a la recerca de tresors
que s’escolen entre els dits.
Lluentors que només coneixen
amagats racons a les ninetes.
Records en mapes guardats,
Sota la pols del temps, pols de somnis,
servant el secret dels anys,
darrere les petjades de Cronos.
Viatgers imaginaris
des de caus arrecerats, ben a tocar,
on assaboríem aquells dolços records a la vainilla
que naixien a la cuina de casa,
fins omplir l’estança
on aprendre era un joc.
(Seguint la Cantireta, la Carme, la Montse, la Isabel i en
Deomises )
Primigènia (de deomises)
[seguint la Isabel]
D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.
I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.
I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.
d.
D'esma
Sense dibuix ni forma,
sense guia ni patró,
així, el traç d'esma
configura una il·lusió...
Esgotem aviat l'alè
buscant-la entre la pols dels somnis
i, en estar poc perfilada,
se'ns esvaeix sovint de ple.
Semblem globus a l'aire,
semblem coloms en vol,
semblem fulles al vent.
Pelegrins ara semblem.
Seguint la Carme i la Montse
SALTEM
La plaça plena a vessar
voleia pols de somnis,
que travessa fronteres
al ritme de la melodia.
Pols en el temps
avant i enrere.
Descolorida la història,
només tu tens els pinzells.
Taques de colors perdudes.
Sense dibuix ni forma.
L'esma em degota pel verd.
Melodia
(Seguint la Sílfide d'en Deomises)
El que crec que em pertany depèn de tu
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets,
em costa suportar el meu present
i em refugio en altres temps on tot fluïa ,
on sempre estaves present,
on les cordes només tibaven
per fer vibrar més l'aire
i emetre la melodia
que ens feia anar al mateix compàs.
El que crec que em pertany depèn de tu
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets,
em costa suportar el meu present
i em refugio en altres temps on tot fluïa ,
on sempre estaves present,
on les cordes només tibaven
per fer vibrar més l'aire
i emetre la melodia
que ens feia anar al mateix compàs.
dijous, 18 d’octubre del 2012
Cenotafi (intent de seguir-vos)
Que la fonètica soni i resoni
juguem amb sons i lletres
rimem rimes i rims rimades
que no es torni cenotafi
ni troni l'anagrama ....
olor a romer i remor de mores
fem un ecotip poètic !
juguem amb sons i lletres
rimem rimes i rims rimades
que no es torni cenotafi
ni troni l'anagrama ....
olor a romer i remor de mores
fem un ecotip poètic !
Plàcida fonètica (de deomises)
[seguint la Joana]
El centre del meu món és la fonètica del teu nom,
Els iris que porten el tint de la terra dels pares,
Els llavis que recorden els primers indicis de l'alba.
I conjugo el verb fet carn, i concordo, no sé com,
L'insomni amb el xiuxiueig de les paraules clares
Que vénen fins a mi com el tronc que em salva
Entre les aigües del naufragi de desitjar-te de nou.
La fonètica del teu nom és el centre del meu món,
La raó d'avançar a les palpentes cap al plàcid palau
De les teves orelles, que alberga els meus versos.
I declino tot mot que pronuncies fins que es confon
Amb el paisatge que ens ha vist bastir l'amor, que no decau,
Que s'entortolliga en els nostres cors amb nusos perversos,
Mentre duem el ritme de la lenta celeritat que ens mou.
d.
Fonètica
I juntarem paraules
com notes d'un pentagrama.
De la fonètica en farem
una melodia.
Amb els dits dansarem
en una rotllana infinita;
com espurnes els ulls refilaran i
el cor amb petits batecs ens acompanyarà
a ritme de tam-tam.
( seguint a la Zel )
com notes d'un pentagrama.
De la fonètica en farem
una melodia.
Amb els dits dansarem
en una rotllana infinita;
el cor amb petits batecs ens acompanyarà
a ritme de tam-tam.
( seguint a la Zel )
secrets de llengua
Ningú sabrà el secret que compartim,
la teva set és set de paraules, el teu somni
no el conec...et sé proper, menut,
ningú sabrà el secret que compartim
quan ens tanquem rere els murs
retornant al so primigeni dels ancestres
per saber-nos propers, aprenent junts
per entendren's
(Zel seguint Deo des del somni d'avui)
Sílfide (de deomises)
[seguint la Carme Rosanas]
El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.
La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.
Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.
La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec
El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.
La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.
Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.
La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec
Que, en l'horitzó, anuncia la tempesta.
dimecres, 17 d’octubre del 2012
Llampec
es desgranen
ocells i núvols rosats,
quietud i secrets esfullats.
I el record d'un llampec viscut:
la intensitat d'un bes.
Gràcies (de deomises)
[seguint l'Helena Bonals]
Tots els noms duen a tu, als teus ulls,
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.
I evito, amb el teu record, els esculls
Que m'atansa la vida, mentre em fibles
La dolçor al fons del cor, la foscúria
Que desitjo en la matinada de l'atzar.
Totes les mars se sembren en la sang
Per adonar-me que ets el port i el far,
La llum més bella que apareix a l'horitzó.
I evito, gràcies a tu, caure en l'esvoranc
Més profund, que és perdre't, i em reculls
En el teu pit, l'estiu, la tendresa, l'escalfor.
d.
El far i el mar
Sé que hi ha un far
perquè n'hi ha hagut un
que encara em guia.
Potser només n'és un reflex,
a través del qual també
m'arriba la seva llum.
Tots els ports tenen el seu nom.
[seguint la Carme i Joan Barril]
EL BES QUE ET DEC
En aquella tarda
vam deixar la por.
A la brisa
suraven els còdols
dels sospirs.
No hi tornarem,
ni serem els mateixos,
però la pedra del còdol
encara basteix el vers.
I el bes que et dec.
I em retorna el somriure...
avall, entre ombres,
guanyant el terreny,
llepant les vores,
a l'abric de les branques
de pollancres i salzes
que es mantenen altius,
vigilant com avança,
escapant del desgel,
l'aigua clara, freda, pura,
juganera incesant,
que topa amb els rocs
que se li posen davant
i arrosega els troncs
que febleixen a la riba
i em retorna el somriure
contemplant el reflex
del que amagat en el fons
roman lluent i provocador
esperant pacientment
la teva vinguda.
dimarts, 16 d’octubre del 2012
Batecs de temps
Compto els batecs del temps corpori
rellotge de carn vital empenyent dies
nits, retorns, records i platges ....
Nua, somnio vestits d'escuma i ones
sóc mar , aigua , arena, horitzó , petjades
segueixo el rastre de les paraules
que em menen a un altre món on tot és possible
camino descalça.
rellotge de carn vital empenyent dies
nits, retorns, records i platges ....
Nua, somnio vestits d'escuma i ones
sóc mar , aigua , arena, horitzó , petjades
segueixo el rastre de les paraules
que em menen a un altre món on tot és possible
camino descalça.
Torno a la mar descalça
Torno a la mar descalça
després de la rissaga.
Els peus nus,
caminen arenes i tresors de tardor.
L'aigua és a l'horabaixa,
un espill que retorna el somriure.
Urgència (de deomises)
[seguint la Isabel]
Cap a altres indrets ignots, salpo
Com el vaixell que navega a la deriva
Pels capcirons dels dits amb què palpo
Cada centímetre del teu cos, ànima viva.
Cap al país dels teus ulls, la vida perilla
Amb la inquietud de tastar-te, que desperta
En tot racó de la pell, impregnada de vainilla
Quan vull dormir i ets remei de la ferida oberta.
Torno a la mar intrínseca, mancat d'astrolabis,
I retindré en el meu interior aquesta silent foguera
Que crema per tu, enmig del deliri de l'espera:
Seràs cada gota d'aigua de l'oceà que m'atrapa,
Guardat en el teu ventre, i reclamaré amb llavis
I carn el que m'has ofert i que en el cor se m'arrapa.
d.
Salpo
Salpo cap altres indrets,
derivo ribera avall
fins que m'atrapi una nova xarxa,
fins que m'aturi un desconegut ham...
Ni amarres
Sóc mal mariner. I no em reca.
D'allò que anomenaves cos
ara és mar, i no se m'hi assembla.
Ni rosa, ni vent, ni amarres.
Salpo cap altres indrets
on la bellesa hi és assegurada.
Bon vent!
Seguint Carme. Torna el pitxell d'aigua fresca, que sap on trobar-ne ;)
Perquè m'aculli
navegaria mars de silencis,
nits d'absències sense estels.
Sé que hi ha un far
a l'altra banda del temps.
Àncora (de deomises)
Em llevaré ben d'hora, amb els llavis plens
De la pregunta que em crema les entranyes
I em malmet per dins, amb el cel que guanyes
Matinada rere matinada, i cap a on em prens.
Saludaré el nou dia amb l'aire del teu record
Que arrela al fons del pit i em serveix de guia
Quan ets absent i bella com l'ofrena més pia
Que deixo perquè es calmi el vent del nord.
I m'impregnaré la pell amb teu cos, que em venç
La resistència del desig, la fe que mou muntanyes
I m'apropa al jaç que he compartit només amb tu.
Em llevaré ben d'hora perquè m'aculli el teu port,
L'àncora del teu ventre, i seré nàufrag, nounat, vigia
En aquest món que crees al fons del teu esguard bru.
d.
dilluns, 15 d’octubre del 2012
FELICITATS ALS CAT'S
Com que m'és difícil arribar d'altra manera a tots els premiats del CAT'S ho faig aquí per l'audiència
i aixì felicitar-los.
A més queda bé ja que avui, és l'última entrada meva en aquest cicle de quinze dies.
Al blog de CAT'S hi he posat aquest comentari, per felicitar als premiats en l'apartat en que se'm va concedir proposar-me al premi.
Aquí, doncs, entro aquest extrem per que arribi a tots.
Al meu blog REBAIXES, ara hi arriben pocs comentaris i voldria fer patent en un lloc adient el meu pensar. Felicitats a tots i a seguir.
Cantireta que no set trenqui la terrissa... Tens un pitxell amb un rajoli que enamora. Felicitats !!
Fanal blau, que la teva llum ens il·lumini a tots i ens aclareixi el camí per seguir endavant. Felicitats.
Ara ja puc retirar-me tranquil, això de ser premiat porta la seva implicació...
Estic més content que tots per que tinc el gran premi d'estar entre vosaltres, amb l'eixidiu que goteja i la crossa ajudant-me en el camí i per arribar fins aquí d'esculls se'n troben.
NO PAREU D'ESCRIURE EN CATALÀ ÉS LA NOSTRA VEU, SOM TOTS NOSALTRES QUE SOM VIUS AMB EL PREMI DELS NOSTRES AVANTPASSATS ALS QUI ENS DEVEM. FELICITATS A TOTS.
..........................................................................................................T...i Anton.
A més queda bé ja que avui, és l'última entrada meva en aquest cicle de quinze dies.
Al blog de CAT'S hi he posat aquest comentari, per felicitar als premiats en l'apartat en que se'm va concedir proposar-me al premi.
Aquí, doncs, entro aquest extrem per que arribi a tots.
Al meu blog REBAIXES, ara hi arriben pocs comentaris i voldria fer patent en un lloc adient el meu pensar. Felicitats a tots i a seguir.
Cantireta que no set trenqui la terrissa... Tens un pitxell amb un rajoli que enamora. Felicitats !!
Fanal blau, que la teva llum ens il·lumini a tots i ens aclareixi el camí per seguir endavant. Felicitats.
Ara ja puc retirar-me tranquil, això de ser premiat porta la seva implicació...
Estic més content que tots per que tinc el gran premi d'estar entre vosaltres, amb l'eixidiu que goteja i la crossa ajudant-me en el camí i per arribar fins aquí d'esculls se'n troben.
NO PAREU D'ESCRIURE EN CATALÀ ÉS LA NOSTRA VEU, SOM TOTS NOSALTRES QUE SOM VIUS AMB EL PREMI DELS NOSTRES AVANTPASSATS ALS QUI ENS DEVEM. FELICITATS A TOTS.
..........................................................................................................T...i Anton.
diumenge, 14 d’octubre del 2012
Ara que es fa fosc
Ara que es fa fosc,
nusos de llum
i vestits de mots,
despullarem el silenci
per amanyagar-nos.
Un abecedari disposat
a la dansa de la nit.
No és un miratge.
seguint en Joan i novesflors
I, finalment, la nuesa ens atrapa
amb l'èpica de l'avidesa de viure.
No és un miratge: és la força infinita!
No és un camí incert: és el futur!
Així, nus de tot, lluminosos,
correm amb l'energia que ens dona l'amor,
assedegats de besos, de carícies, de paraules,
assedegats de tot allò que va més enllà de la raó
i entra dins de l'instint animal de futurs imperfectes
amb un devessall de notes frenètiques,
de realitats precipitades i inevitables.
Finalment, atrapats en la nuesa dels mots,
fluïm com un raig de llum
fins als límits infinits de l'univers
i-na-bas-ta-ble!
Si no esperés el dia...
Si no esperés el dia...
Desig d'esclat
o potser miratge.
Sageta de foc
entre dues ribes.
Del teu pas lent
ja em sento nua.
Robant gairebé tots els versos, més que seguint: Galionar, Glòria, Barbollaire i Anton
ANELL I DIT... boli ràpit
Havia d'arribar la culminació...
L'instant inefable, esperat...
L'esclat del desig que es plasma.
Al fi i al cap
la nit no seria nit
si no esperés el DIA.
dissabte, 13 d’octubre del 2012
Amb pas lent...
Amb pas lent,
d'una a un altre riba,
els meus llavis
entre les teves sines.
I va ser com travessar
una vida.
Les pells espurnejaren
en el precís moment que,
boques i sexes,
s'acaronaren.
divendres, 12 d’octubre del 2012
Ignició
“...Llavors vam dir: despullem-nos!...”
Jo et volia despullar per dintre,
tu volies que em tragués la roba...
Malgrat tot, vaig intentar desvestir-me per
dins,
però tu vas començar a despullar-te per
fora.
Patada als calçotets, sense contemplacions,
que amb l’impuls van volar per l’aire...
I em vas deixar nua del tot, sense
tocar-me...
Galionar, seguint Cantireta
Núvols amunt no hi ha petjades
serenament, tranquil·la,
-ben d’amagat-,
les he esborrades; però m’he perdut
sense motxilla, sense cap rumb.
He fet del cor un bon motor
per fer més via
i arribar al punt de les trobades
dels bons amics, de les besades
Els pensaments són les pedretes
que fan camins
són patufets que d’engrunetes
deixen roderes, permanents, sense fronteres
(Zel, seguint el duet meravelles, Carme i Cantireta)
Petjades
el vehicle corre
núvols amunt
Com el vehicle,
deixa petjades,
roderes permanents
...
a la ment.
SÍMIL
Com el cos, el vehicle.
Aturar, perdre's,
recomençar.
Entre els senyals
i la intuïció.
...
Ignició.
Seguint la Carme. Amb molt de gust.
Viatge
I parlarem i riurem.
Neguit de felicitat.
Et miraré de gairell
ocupat i rialler
per fer el mapa dels
petons
i saber si a cada bocí del teu cos
n’hi caben dos o deu
o potser vint.
I el primer bes,
just on ens reconeixerem
de tot,
serà al punt d’acabar el viatge.
company de viatge
Seus al meu costat,
la tristesa deixa el tren.
Dibuixem mapes de carícies
futur i complicitats.
Compartim vagó
amb nous companys de viatge.
Tot canvia, menys el traç del mapa
del bes i les carícies.
seguint Joan Guasch?
PILARS
Por dels rocs.
O dels pilars
que són cors que cauen.
Si el significat rau en el foc
com a part intrínseca
del nom que li dóna forma,
no s'ha de témer res.
Anomenem el món.
La paraula nació
és diferent en cada bandera.
TENIM POR...? ...boli ràpit
Tenim
por de fer nosa
i la
consciència no gosa
fer-se un
lloc ?
Tenim por de
ser-ne humils
i ensenyem
tots els cordills
per que ens
lliguin en el lloc.?
Tenim por de dir les veritats
- no ens
diguin esperitats –
i ens cremem
en nostre lloc?
Tenim por de
ser imprudents
i callem
quan contra vents
ens poden
treure del lloc?
Tenim por de
caminar
el camí i
destí que ens hem marcat
per no
perdre nostre lloc?
Tenim por de
donar, d’estimar...
No ens
traeixi l’amic, company
i es
quedin en nostre lloc ?
Em fa POR el contestar.
petit mapa d'un bes
ens xucla hipnòtic pel túnel quàntic
que ens dissol i ens torna acrobàtics
dins d'un altre món afectuós.
La tristesa ja no hi és
i el nostre cos, sobtadament,
es torna ingràvid, es fa absent
i esdevé la constància del mapa d'un bes.
dijous, 11 d’octubre del 2012
Grapats de llunes blanques
Grapats de llunes blanques
al teclat.
Llunes-lletres que acompanyen la nit,
amb so hipnòtic,
per foragitar els monstres.
I, sobtadament, una arna
que voleteja intrèpida dins del contorn
blanc i lluminós,
per a distreure'ns de la por
i la tristesa.
després de llegir novesflors
Grapats de lluna blanca
Milton Avery
Amb ales de paraules potser et protegies
quan la vesprada entrava als camins de la nit
i l'única finestra era la lluna blanca.
A mans plenes, amb força
la premies, la lluna
llançaves a la nit grapats
grapats de lluna
grapats de lluna blanca.
Com si la nit
el dia
l'enyor
la mar
el cel
et fossen favorables.
Aquesta nit
No s'acaba mai
aquesta nit encetada;
perdura en el temps,
esdevé una glopada,
esdevé llum i alè,
esdevé eix transversal
a ma vida esquinçada...
I si un dia una albada
incipient ens sacseja,
volarem, o serem
inerme fluït de la nostra esfera.
Segell
Pels camins de l'enyor
de la nit encetada
defineixo estupor.
Ets la pell sota la pell,
i encara te'n demano el segell.
Pels camins de matinada
lleuger, d'un vol,
amb ales de paraules.
Travessaves llunes i cels
escampant la tendresa
damunt de l'aigua.
Pels camins de matinada
tenies el somriure als llavis
i manyagues a la pell.
Pels camins de matinada
encara veig les petjades.
dimecres, 10 d’octubre del 2012
Pels camins de la nit
Pels camins de la nit,
em llegies
la mirada negra, intensa i malalta
dels infants
de la South Àfrica,
mentre el teus,
d'un blau intens,
s'enterbolïen impotents.
Estilets al cor
que sempre duràs
com una fiblada inesborrable.
Dolços somriures teus
que s'hi van quedar
i d'altres que romanen instal·lats
en la teva ànima.
seguint la zel
(i per la Beatricce)
la mirada del temps
Segueixo el teu pas pels camins de la tarda
perquè seguint-los em sento un xic conhortat
del brogit de les hores monstruoses que ens devoren
insaciables de vides que fugen del laberint dels dies.
segueixo el teu pas pels camins de la tarda,
segueixo el teu pas pels camins de la nit
a través del vellut ensagnat de la mirada del temps
que m'embolca i m'abraça amb el seu negre vestit.
els camins de la tarda
Floreixen paraigües pels camins de la tarda
i es desdibuixen les formes
darrera el tel dels meus ulls humits
plou, plouen llàgrimes,
tracen senders en la pell ja cansada
cansada de veure misèria i tristor
pels camins de les tardes
i pena, abandó, i plouen les llàgrimes
segueixen els solcs, com camins de la tarda
però encara tinc una flor per regalar i regalar-me
que dibuixa un somriure, però aquest neix a l’alba
i segueixo el teu pas pels camins de la tarda...
VENT...
El
vent arranca
seques
fulles del arbre.
Gotes
de pluja.
Pels
camins de la tarda
floreixen els paraigües. Seguint la Galionar
Més enllà de la finestra...
Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els
carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es
desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de
repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil
vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan
fràgils...
Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi,
burlesca...
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que
quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a
l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia
o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a
terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins
meu.
Va renéixer i va morir, la vida, i ara què
en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret
remot,
contemplant amb nous amants altres pluges,
altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja
lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn,
inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants,
un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o
runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit,
potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de
manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix...
Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull
encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de
les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb
sons de vespre.
Galionar, seguint Cantireta amb la paraula “desvesteixen”.
ANTAVIANA
Aquests mots, que ara
em desvesteixen
al besllum,
volen nuar-me a tu.
No m'hi resistiré. Però caldrà
tornar a llegir entre línies,
i entre dermis especiada
i cartílag olorós, embolicar-t'hi.
Ser regal, com antaviana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons